Entre 1979 i 1983, el mapa de l'Estat espanyol va canviar i de fet, els escolars es van trobar que a mesura que avançaven cursos els mapes polítics canviaven. Prèviament existien el que en la terminologia del moment s'anomenaven 'regiones' (mapa de l'esquerra), entitats sense cap caràcter legal, ja que aleshores l'escadussera estructura descentralitzada de l'estat heretada de la dictadura passava només per les diputacions provincials i els ajuntaments, però que havien estat prou impulsades des del regim previ sempre des d'un punt de vista folklòric. Així, cadascuna d'aquestes regions tenia els seus costums típics -a Galícia tocaven la gaita, a Mallorca tiraven amb fona i a Andalusia ballaven flamenc tot el dia-; les seves construccions rurals tradicionals -de l'horreo al caserio, passant per la masia i la barraca-; els seus balls folklòrics -cosa que va ser que la jota fos aragonesa i només aragonesa, quan se'n ballen des de Navarra fins a Menorca passant per Tortosa- i fins i tot algunes d'aquestes 'regiones' tenien els seus parlars regionals com una curiositat més.La qüestió és que l'elaboració del nou mapa autonòmic, sorgit d'una voluntat més política que ciutadana a excepció de Catalunya i el País Basc es va constituir amb criteris que encara avui semblen incomprensibles o, si més no, arbitraris. Si bé és veritat que sempre es pot trobar algun argument històric o geogràfic per justificar la nova divisió territorial, el fet és que la divisió en aquelles regions preconstitucionals pràcticament mai havia estat discutida, i molt menys pels castellans, que serien els més afectats pels canvis.
La desaparició dels castellans
Efectivament, Castella, que en la divisió preautonòmica constava de dues regions, Castella la Vella, al nord i Castella la Nova, al sud, seria el territori que més va canviar. Tot i que el gruix d'una i altra han passat a conformar el que avui coneixem com a Castella i Lleó i Castella-La Manxa totes dues van experimentar canvis territorials. El canvi més simptomàtic és el de la província de Madrid, que d'adscrita històricament a Castella la Nova va passar a configurar una autonomia uniprovincial, justificada en la capitalitat i en la importància numèrica de la seva població sobre la resta de territoris de l'antiga part sud de Castella.
Un dels efectes d'aquesta separació és que els madrilenys han deixat de ser castellans, no només de dret, sinó també en el llenguatge popular. De fet, avui en dia a ningú se li acut parlar del Real Madrid com d'un equip castellà amb la mateixa normalitat que es parla del Barça com d'un equip català i de fet, el filial, l'actual Real Madrid Castilla no és, oficialment, un equip castellà. I és que els canvis van portar a la creació de noves identitats clarament inexistents fins a aquella moment. Conceptes actuals com castellanolleonesos o castellanomanxecs eren incomprensibles fa tres dècades.
A més, el que Castella la Nova va perdre d'una banda ho va guanyar per una altra, a l'incorporar sencera la província d'Albacete, els habitants de la qual mai s'havien considerat castellans, sinó murcians, cosa que va ajudar a diluir la identitat anterior en favor de la creació d'una de nova. Sense Madrid i amb Albacete, el que fins aleshores era Castella la Nova va convertir-se en Castella-la Manxa, un nom de nou encuny que justifica la inclusió d'Albacete gràcies a la denominació de la Manxa, comarca natural que engloba parts de les provincies de Ciudad Real, Toledo, Conca i, per suposat, Albacete. Guadalajara seria doncs, l'únic territori íntegrament no manxec de Castella-la Manxa
, encara que actualment els seus habitants siguin, per decisió política, castellanomanxecs.De retruc, el que va guanyar Castella-la Manxa ho va perdre Múrcia, que fins a principis dels vuitanta comprenia dues províncies, Múrcia i Albacete i que en el nou marc geogràfic va quedar limitada a l'autonomia uniprovincial actual.
Més complicada va ser la formació del que avui en dia es coneix com a Castella i Lleó, tant que encara avui existeix un partit, Unión del Pueblo Leonés (UPL), nascut amb la intenció de variar el mapa autonòmic. L'actual Castella i Lleó, un terme també encunyat a principis dels 80, és la suma de les regions de Lleó i de Castella la Vella, tot i que aquí, com en el cas de Castella la Nova, el que es va guanyar per una banda, es va perdre per l'altra. Si a Castella s'hi sumaven les tres províncies lleoneses -Lleó, Zamora i Salamanca-, se'n perdien dues que, fins al moment eren considerades tan castellanes com les altres, Santander i Logronyo. En el cas de la primera, reconvertida en Cantàbria, i en el cas de la segona, reconvertida en La Rioja, totes dues van deixar de formar part de l'imaginari castellà de la nit al dia, cas realment flagrant en el cas de La Rioja, territori reconegut com el bressol de la llengua castellana. A més, la creació d'aquesta comunitat va ser fortament qüestionada a Lleó, on alguns sectors de la població volien una autonomia pròpia per a les províncies de Lleó, Zamora i Salamanca.
Pel que fa a les noves comunitats de Cantabria i La Rioja, conegudes oficialment com a Santander i Logronyo fins al moment, es van rebatejar aprofitant noms tradicionals tot i que no necessàriament exactes per definir les noves realitats territorials.
Tot aquest trencaclosques, a més, es va construir en un temps rècord de quatre anys i amb un nul suport popular. De fet, només cal tenir present que, seguint la normativa constitucional, els estatuts de via lenta no van ser referendats i, per tant, es desconeix el suport que haurien pogut tenir en aquell moment.
