“Ja sé que odies ser lletja, però algú ha de fer que els altres siguin guapos”
Pollastre a Vaca
Vaca & Pollo, TV sèrie (1997)

La política no és pas més complicada que la vida i la vida respon als principis de la biologia: no hi ha matèria sense forma. I això ho sabien en Carod, en Puigcercós i un bon grapat  més quan van comprar les sigles d'ERC responent a la crida de nacionalisme o independentisme d'esquerres a finals del segle passat – sí, segle passat; la història és així de dura-.

La dinàmica era bona, magnífica: posada al dia de l'independentisme, bany de democràcia moderna, i una fresca insolència que despertava la curiositat d'aquells que n'estaven fins allò que no sona del pacte de la gana, el pacte de la pau amb Espanya del 1978. Quan l'electorat va decidir convertir l'independentisme en alguna cosa més que un irreductible grup parlamentari al Parlament, els dirigents d'Esquerra no havien llegit Burke. Aquest teòric del conservadorisme brandava que no cal canviar allò que ja funciona. Ai la filosofia...

L'estratègia era precisa però el pes de la ideologia pràctica va guanyar la partida. L'aplicació del principi “no arribarem cap a la independència des de l'oposició” - apotegma intel·ligent i cert- no era vàlid per la circumstància. A la independència no s'hi arriba des de l'oposició sempre i quan tinguis majoria per governar, seria l'apotegma sencer i coherent.

Sia com sia es va estimar més anar a la tàctica que a l'estratègia i els fruits no han estat els esperats. Ja se sap, les decisions en política més que sovint tenen costos i no s'obtenen beneficis. Potser ERC ha estat un boc expiatori – aquells bocs que enviaven a morir al desert amb els pecats escrits per a ser expiats en el cadàver de la pròpia bèstia- quan la culpa potser ha estat de tots. Tant se val, en el temps de la immediatesa, els darrers set anys, més que història són prehistòria.

Les sigles d'ERC tenen un fons de comerç, un feed-back, una ànima que no permeten pensar en el futur de Catalunya sense elles. Algú s'imagina la Catalunya del futur sense ERC? És difícil. Viu potser un moment nebulós, sense estratègia, i un rumb difícil, però queda la marca. Esquerra no pot continuar essent un místic cristià que està i no està alhora, presència i essència harmònica. Serà hora de tornar a la insolència agosarada? Serà hora  de tornar als contorns imprecisos de la política bel·ligerant? Serà l'hora de fer de crossa i taba pels temes nacionals al partit que governi? No ho sabem, això ho decidiran els ciutadans el 28 de novembre.

En tot cas, ser d'esquerres però independentista implica una doble obligació: lluitar per la llibertat d'un poble i per la igualtat social. Però per la igualtat hi ha altres que hi lluiten i ho fan millor, per la independència només ho fan aquells que diuen defensar-la. I qualsevol patriotisme és social, sinó no seria patriotisme.

Si els resultats d'ERC són com apunten les enquestes, es poden fer els tres passos de Saül Alinsky. Primer: buscar un mur de les contemplacions i autocompadir-se. Segon: embogir i alimentar les files dels espanyolistes. I tercer: aprendre la lliçó, tornar a casa, organitzar-se com una base de poder, i en la següent oportunitat avisar que només hi haurà un missatge. Algú haurà de ser el lleig. I algú amb nom, amb sigles, s'ho pot permetre. És la importància de dir-se ERC.