[despiece]En les pròximes setmanes, Nació publicarà peces d'anàlisi sobre la projecció exterior del nostre país a partir de l'informe Reptes per a Catalunya en el nou context geopolític de la Mediterrània, elaborat pel think tank Catalonia Global Institute[/despiece]

La Mediterrània és una de les regions més afectades per les crisis migratòries a tot el món. La combinació de factors com la crisi climàtica, la pobresa econòmica, la proliferació de conflictes armats i la inestabilitat política als països del Sud del Mediterrani ha portat a un augment en el nombre de persones que busquen un futur millor al Nord. Els tres principals fluxos migratoris a través de la Mediterrània transiten per Líbia, Turquia i el Marroc. Aquests dos darrers Estats no han dubtat a fer ús dels fluxos migratoris que travessen el seu territori per fer avançar els objectius geoestratègics amb relació a la Unió Europea (UE) i els seus estats membres. Per exemple, Turquia ha aconseguit grans transferències financeres de la UE a canvi de controlar els fluxos de migrants que travessen el seu territori, mentre que el Marroc ha forçat Espanya a canviar la seva posició respecte del Sàhara Occidental. 

[noticiadiari]2/254415[/noticiadiari]

Els fluxos migratoris només es poden controlar solucionant-ne les causes estructurals, però assolir aquest objectiu requereix un marc de cooperació regional sòlida a la Mediterrània que ara mateix no existeix. La situació actual genera més riscos que oportunitats per a la regió mediterrània. En el cas dels països emissors, la pèrdua de població, especialment la més jove, és un factor que dificulta el seu desenvolupament. D’altra banda, a la riba nord de la Mediterrània, els fluxos migratoris no han estat vistos de manera predominantment positiva per les societats receptores. Han estat diversos els motius que han alimentat aquesta percepció: la possibilitat que l’arribada de migrants pugui impulsar a la baixa els salaris dels sectors menys qualificats, que es pugui generar inseguretat en les zones on resideixen els immigrants o les incompatibilitats davant la diferència cultural i religiosa en són alguns d’ells. En un context com aquest, els fluxos migratoris s’han transformat en un factor geopolític de primer ordre a la Mediterrània.

[noticiadiari]2/241294[/noticiadiari]

Catalunya com el conjunt del Sud d’Europa en general es troba a primera línia de front en les crisis migratòries de la Mediterrània. És per aquest motiu que Catalunya és una de les destinacions amb més susceptibilitat de rebre fluxos migratoris transmediterranis. A aquest efecte, cal tenir en compte que, en termes estrictament materials, Catalunya difícilment té avui els recursos per donar un futur digne a les persones que arriben al nostre país cercant una vida millor. De fet, ja des de l’any 2000 la població de Catalunya ha crescut al voltant d’un 25%, un percentatge anòmal dins la UE, tot això sumat al creixement poblacional exponencial que va tenir lloc els anys 60 i 70. 

És evident que una de les conseqüències socials d’un creixement tan ràpid de la població és la incapacitat de poder apropar una part important de la immigració a la identitat nacional catalana i la llengua pròpia del país. Aquest fet és altament problemàtic per a un país no independent el qual, essent una minoria nacional dins l’Estat, pot acabar esdevenint també minoria dins del seu propi territori. A conseqüència de ser un país no independent, Catalunya es troba sense els recursos necessaris per fer front a la plena integració de tots els nouvinguts. 

Per tal d’afrontar aquesta realitat, és necessària una política migratòria que permeti la integració i la convivència des del punt de vista cultural i lingüístic. Les autoritats catalanes, malgrat no tenir control sobre les fronteres del propi territori i, per addició, de la política migratòria, han de parlar en els termes que ho faria un estat independent i ser conscients dels seus compromisos internacionals amb relació a les migracions, que no només inclouen el necessari respecte al dret d’asil i el principi de no retorn, sinó també el control de les fronteres.