Una de les conseqüències òbvies del combat de l'espanyolisme contra la consulta és que queda en evidència que es tracta d'una minoria incapaç de resoldre per si mateixa una campanya com la que van guanyar els federalistes quebequesos o com la que -si es fa cas de les enquestes- sembla que dominen els unionistes escocesos. No voler consultar equival a negar-se a perdre, per més que es retorcin els arguments.

D'aquí que el govern espanyol i el PSOE/PSC citin sempre una suposada opinió negativa de les grans empreses catalanes, com si això pogués suplir la democràcia. "Pregunta-ho al Sabadell o a La Caixa", deia Maurici Lucena en la pausa d'una tertúlia, evocant clarament què són el socialisme i la democràcia per a ell. El dret a decidir, segons ells, el tenen uns quants consells d'administració que, paradoxalment, -i malgrat les pressions- es mantenen en un silenci escrupolós.

Però la desesperació per la derrota política de la idea d'una Catalunya espanyola arriba a l'extrem que la diputada Inés Arrimadas ha demanat públicament a l'Espanya espanyola que "No ens deixin sols, no ens abandonin". L'article és ben curiós perquè demana afinar bé unes represàlies que reclama i dóna per descomptades: "Jo tampoc no vull que tots els espanyols donin diners a la Generalitat per mantenir organismes públics duplicats o televisions públiques caríssimes (...) Però no vull que els servidors públics, o que els autònoms i les empreses que han treballat per a l'administració no puguin cobrar; que es tanquin hospitals, que no hi hagi material escolar ni professors o que es deixi d'atendre la població que realment ho passa malament..." 

Dit d'una altra manera: Senyors de Madrid, apuntin bé abans de disparar. Però disparin d'una vegada, els apressa aquesta representant del poble català. I és que, portat a l'extrem, l'hipernacionalisme arriba a acceptar l'autolesió.