No és fàcil trobar alguna teorització mínimament estructurada en el camp del nacionalisme espanyol sobre la legitimitat de la seva posició. Un dels escassos exemples l'oferia, just abans de les últimes eleccions, el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón. Segons el líder de la dreta civilitzada, "tot el que sigui una concepció d'un país en el que tornem a abans de 1492 on una de les parts, la mediterrània, tingués un recorregut diferent, el resultant no podríem continuar anomenant-lo Espanya". Aquesta idea, utilitzada amb una certa freqüència, situa Espanya com a resultat d'un pacte lliure entre els regnes de Castella i Aragó.

Seguint aquest raonament, Espanya com a entitat política deixaria d'existir en cas d'independència de Catalunya i -suposadament- això hauria de comportar un retorn a la denominació de Castella per a l'Espanya no catalana. En realitat, l'argument és només una argúcia per combatre la possibilitat que els catalans puguin decidir, democràticament, una altra organització institucional. Però no deixa de reconèixer que Espanya és un resultat de dues entitats anteriors. Una de les quals, la "mediterrània", identifica més o menys amb Catalunya.

Però el més curiós és que aquesta teorització -com qualsevol altra de les que es fan a hores d'ara des de l'espanyolisme- parteix del supòsit que a Catalunya hi ha una majoria social independentista. No es nega això, sinó la legitimitat del projecte polític. Fa temps que l'espanyolisme -espanyol i català- ha perdut l'esperança de recuperar la majoria social a Catalunya.

I a partir d'aquesta constatació, la buidor infinita. Tornant a Ruiz-Gallardón, "quan vagi passant el temps (...) el meu pronòstic és que la societat catalana imposarà el seu seny". Deixar passar el temps. Immobilitat. Res.