04
de desembre
de
2015, 22:35
Actualitzat:
06
de desembre,
9:28h
Diumenge se celebra la primera volta de les eleccions regionals a la República francesa. Dos factors envolten aquests comicis, els primers des dels atemptats de París. D’una banda, el clima generat per l’atac d'Estat Islàmic en un context en què es produeix un gir a la dreta i que el Front Nacional està aprofitant. De l’altre, la remodelació que s’ha fet del mapa de les regions franceses, reduïdes pel govern socialista de François Hollande de vint-i-dues a tretze. Un canvi que ha provocat polèmiques i debats en diversos llocs, entre ells a la Catalunya Nord.
Segons els sondejos, el Front Nacional, d’extrema dreta, és el favorit per passar a la segona volta a la Catalunya Nord. Una enquesta del diari L’Independant dóna a la formació de Marine Le Pen el 31% dels vots, enfront un 23% de la coalició conservadora que lidera el nou partit de Nicolas Sarkozy, Els Republicans, i el 20% de l’aliança que els socialistes (PSF) han fet amb altres partits minoritaris, com el centrista Partit Radical d’Esquerres. La resta de forces –entre elles la coalició formada per Els Verds, el Front d’Esquerres i un grup occitanista, més el suport d’ERC– quedarien apartades i la segona volta pot veure una pugna triangular entre l’FN, la socialista Carole Delga i el conservador Dominique Reynié. En aquest supòsit, el resultat és molt incert.
L’únic candidat "català" és del Front Nacional
Es dóna la paradoxa que entre els diferents candidats a presidir la Gran Regió, nom provisional de la macroregió que fusiona el Llenguadoc-Rosselló i Migdia Pirineus, l’únic que és nord-català és el del Front Nacional. Es tracta de Louis Aliot, que, de fet, és un nouvingut al territori, un "paracaigudista" que fa anys que va instal·lar la seva residència a Millars, poble del Rosselló. Allí vivia un dels polítics més poderosos de la Catalunya Nord, el socialista Christian Bourquin, ja desaparegut.
Una altra particularitat d’Aliot és que és el company de Marine Le Pen, la presidenta del Front Nacional, a la qual es veu molt poc per Millars. La cúpula del Front acarona el triomf en primera volta i té opcions d’aconseguir la victòria definitiva la setmana següent si socialistes i dreta tradicional no arriben a un acord de darrera hora.
Qüestió de noms
El que està passant a la Catalunya Nord no té nom. Literalment. L’anomenat departament dels Pirineus Orientals, fins ara dins del Llenguadoc-Rosselló, s’integrarà ara en una macroregió que aplega el Llenguadoc i la fins ara regió del Migdia Pirineus (veure mapa). Quin nom tindrà aquesta nova divisió administrativa? Encara no se sap perquè és fruit de fortes controvèrsies. L’únic clar és que la capital serà a Tolosa de Llenguadoc, que s’imposa sobre Montpeller. De moment, per sortir del pas, se l’anomena Gran Regió.
Diumenge, quan els nord-catalans vagin a les urnes, elegiran entre diverses llistes de consellers sense saber quin serà el nom definitiu de la regió on han estat entaforats. La premsa local ha fet diversos sondejos entre la població i hi ha una opinió majoritària a favor del nom d’Occitània-País català. De fet, tot el territori d’aquesta Gran Regió aplega la quasi totalitat de la Occitània històrica i la Catalunya Nord. Però això no està gens clar.
París no vol una Occitània-País català
Ramon Gual, historiador i editor, un dels impulsors de la Universitat Catalana d’Estiu, és un observador agut de la realitat nord-catalana. Li demanem que ens doni la seva opinió sobre el moment electoral. Segons Gual, “això depèn. Si ets d’extrema dreta, està bé perquè pots guanyar”. Per ell, el debat entorn el nom és més important del que sembla: “A París no volen Occitània-País català. Són d’una mentalitat jacobina i en això coincideixen tots, des de l’esquerra a l’extrema dreta. Es parla de noms com França Sud, Migdia Mediterrani, Pirineus Mediterrani… El que sigui per no posar un nom que lligui la identitat occitana i la catalana”. Per Gual, “Occitània fa menys por, perquè ells no han tingut un Pompeu Fabra que ordenés la seva llengua, però Catalunya sí”.
Gual es mostra molt crític amb tota la classe política nord-catalana i francesa, i alhora considera molt greu l’amenaça del Front: “Des dels atemptats de París es viu un ambient de reforçament de les opinions ultres i racistes. El Front Nacional se n’aprofita.”.
Sobre la situació de la catalanitat, Ramon Gual explica que “hem avançat pel que fa a presa de consciència de la personalitat catalana, i les escoles catalanes han experimentat un creixement, però políticament no hi ha cap avenç. Tenim 2.000 sardanistes, que és molt, però la meitat són persones de fora que no parlen el català”. Però hi ha un factor determinant en què hi ha hagut una reculada: “Fins fa pocs anys, la força de la Generalitat ajudava. Ara, amb la crisi econòmica, el suport que representava la Catalunya del sud s’ha reduït”. A la Catalunya Nord, tot és molt difícil. Com assenyala Gual, “ha costat cinquanta anys perquè quan se celebra la UCE a Prada, la gent ja no digui que vénen els espanyols, sinó els catalans”.
Segons els sondejos, el Front Nacional, d’extrema dreta, és el favorit per passar a la segona volta a la Catalunya Nord. Una enquesta del diari L’Independant dóna a la formació de Marine Le Pen el 31% dels vots, enfront un 23% de la coalició conservadora que lidera el nou partit de Nicolas Sarkozy, Els Republicans, i el 20% de l’aliança que els socialistes (PSF) han fet amb altres partits minoritaris, com el centrista Partit Radical d’Esquerres. La resta de forces –entre elles la coalició formada per Els Verds, el Front d’Esquerres i un grup occitanista, més el suport d’ERC– quedarien apartades i la segona volta pot veure una pugna triangular entre l’FN, la socialista Carole Delga i el conservador Dominique Reynié. En aquest supòsit, el resultat és molt incert.
L’únic candidat "català" és del Front Nacional
Es dóna la paradoxa que entre els diferents candidats a presidir la Gran Regió, nom provisional de la macroregió que fusiona el Llenguadoc-Rosselló i Migdia Pirineus, l’únic que és nord-català és el del Front Nacional. Es tracta de Louis Aliot, que, de fet, és un nouvingut al territori, un "paracaigudista" que fa anys que va instal·lar la seva residència a Millars, poble del Rosselló. Allí vivia un dels polítics més poderosos de la Catalunya Nord, el socialista Christian Bourquin, ja desaparegut.
Una altra particularitat d’Aliot és que és el company de Marine Le Pen, la presidenta del Front Nacional, a la qual es veu molt poc per Millars. La cúpula del Front acarona el triomf en primera volta i té opcions d’aconseguir la victòria definitiva la setmana següent si socialistes i dreta tradicional no arriben a un acord de darrera hora.
Qüestió de noms
Diumenge, quan els nord-catalans vagin a les urnes, elegiran entre diverses llistes de consellers sense saber quin serà el nom definitiu de la regió on han estat entaforats. La premsa local ha fet diversos sondejos entre la població i hi ha una opinió majoritària a favor del nom d’Occitània-País català. De fet, tot el territori d’aquesta Gran Regió aplega la quasi totalitat de la Occitània històrica i la Catalunya Nord. Però això no està gens clar.
París no vol una Occitània-País català
Ramon Gual, historiador i editor, un dels impulsors de la Universitat Catalana d’Estiu, és un observador agut de la realitat nord-catalana. Li demanem que ens doni la seva opinió sobre el moment electoral. Segons Gual, “això depèn. Si ets d’extrema dreta, està bé perquè pots guanyar”. Per ell, el debat entorn el nom és més important del que sembla: “A París no volen Occitània-País català. Són d’una mentalitat jacobina i en això coincideixen tots, des de l’esquerra a l’extrema dreta. Es parla de noms com França Sud, Migdia Mediterrani, Pirineus Mediterrani… El que sigui per no posar un nom que lligui la identitat occitana i la catalana”. Per Gual, “Occitània fa menys por, perquè ells no han tingut un Pompeu Fabra que ordenés la seva llengua, però Catalunya sí”.
Gual es mostra molt crític amb tota la classe política nord-catalana i francesa, i alhora considera molt greu l’amenaça del Front: “Des dels atemptats de París es viu un ambient de reforçament de les opinions ultres i racistes. El Front Nacional se n’aprofita.”.
Sobre la situació de la catalanitat, Ramon Gual explica que “hem avançat pel que fa a presa de consciència de la personalitat catalana, i les escoles catalanes han experimentat un creixement, però políticament no hi ha cap avenç. Tenim 2.000 sardanistes, que és molt, però la meitat són persones de fora que no parlen el català”. Però hi ha un factor determinant en què hi ha hagut una reculada: “Fins fa pocs anys, la força de la Generalitat ajudava. Ara, amb la crisi econòmica, el suport que representava la Catalunya del sud s’ha reduït”. A la Catalunya Nord, tot és molt difícil. Com assenyala Gual, “ha costat cinquanta anys perquè quan se celebra la UCE a Prada, la gent ja no digui que vénen els espanyols, sinó els catalans”.