La trobada del president català amb la cúpula del partit d'esquerres i partidari de la reunificació referma els vincles entre l'esquerra sobiranista catalana i la irlandesa. Uns i altres reclamen poder decidir el seu futur a les urnes: els catalans si separar-se o no d'Espanya i els irlandesos per reunificar l'illa, una demanda accentuada arran del Brexit i dels èxits electorals del Sinn Féin. Històricament, Irlanda va ser vista com un model a seguir des de diversos corrents del catalanisme. Fa cent anys, es pot ben dir que hi havia una "passió irlandesa" en amplis sectors del nacionalisme català, dels més moderats als més abrandats. Vegem-ne algunes vinculacions històriques.
El nacionalisme irlandès busca un encaix
La història del nacionalisme irlandès corre en bona part paral·lela a la del catalanisme. Hi ha diferències entre tots dos casos, com ara que en el cas d'Irlanda la lluita per la recuperació de la llengua tenia més de romàntic que de real, ja que el gaèlic estava ja en una situació quasi agònica a finals del XIX. També va ser diferent el pes de la religió, en aquest cas la catòlica, essencial en la identitat nacional irlandesa, enfront de la religió protestant de l'Imperi britànic. Però des d'inicis del segle XX, les aspiracions dels pobles irlandès i català troben clares sinergies.[noticia]228625[/noticia]
A Irlanda, el Partit Nacionalista de Charles Stewart Parnell propugna una via autonomista (el Home Rule) per buscar un encaix amb la Gran Bretanya. Parnell, figura emblemàtica de la història irlandesa, estableix una estratègia de negociació amb els governs liberals anglesos, primer amb Gladstone, després amb Asquith, que defensen un pla d'autonomia. Mentre a Dublín clamen pel Home Rule, a Catalunya es reclama una Mancomunitat de diputacions, que s'aconsegueix el 1914. Just l'any en què comença la Primera Guerra Mundial i el govern de Londres, davant la dura oposició dels unionistes de l'Ulster, ajorna l'autonomia promesa.
'Home Rule' o independència
Des del catalanisme més conservador, la Lliga Regionalista, es va elogiar l'estratègia parlamentària de Parnell i després del seu successor, John Redmond. Més d'un va trobar similituds entre Parnell i Cambó. Des dels sectors més radicals, ja des de finals del XIX es mostrava simpatia pel sector revolucionari irlandès, que tenia el sindicalista James Connolly com a gran figura. Connolly, independentista i socialista, unia qüestió nacional i qüestió social. Però la seva aposta per l'Aixecament de Pasqua del 1916 va despertar discrepàncies dins del catalanisme. La revolta, que buscava la independència i l'establiment d'una República, es va fer quan Gran Bretanya combatia a la guerra europea.[noticia]234040[/noticia]
Bona part del catalanisme, que era majoritàriament aliadòfil, va discrepar inicialment amb la revolta. Després, amb la repressió brutal britànica, que es va endur la vida de Connolly i molts altres, la causa irlandesa va tornar a brillar en l'esperit del catalanisme. La tesi doctoral de Joan-Carles Ferrer i Pont, Nosaltres Sols: la revolta irlandesa a Catalunya (1910-1923) explica molt bé la simpatia que el moviment irlandès va generar en tots els sectors del catalanisme, uns per la branca autonomista i l'altra per la rupturista.
Macià i el Sinn Féin
El desengany davant del fracàs de tota opció autonomista a Irlanda també va ser paral·lela a la incapacitat de la Lliga per aconseguir cap modificació en el model d'estat a Espanya. Però a Irlanda les coses van anar molt diferent. La guerra angloirlandesa de 1919-21 va culminar en un tractat pel qual l'illa es partia i Londres conservava la sobirania sobre els comtats de l'Ulster, on fa uns mesos el Sinn Féin va guanyar per primer cop les eleccions. Aquest acord, que donava a la resta d'Irlanda un estatut similar al d'un estat lliure, va provocar també una guerra fratricida entre els nacionalistes partidaris de l'acord, com ara Michael Collins, que va ser assassinat per una facció republicana, i els més puristes com Eamon de Valera, que acabaria sent president de la república.Però pel que fa a les vinculacions amb Catalunya, historiadors com Josep Maria Roig i Rosich i Fermí Rubiralta han explicat la seducció de Francesc Macià per l'estratègia insurreccional del Sinn Féin, l'ampli moviment nacional que va créixer després del fracàs de la via autonomista a Dublín, amb l'aparició del primer IRA com a organització armada del moviment polític. D'aquí sorgiria el Macià de combat, l'exiliat a París i l'home de Prats de Molló.
