A mida que s'acosta l'11 de Setembre, el front negacionista - els que neguen el dret a decidir, neguen les raons del poble català a exercir-lo, i en cas d'una hipotètica consulta defensarien el “No”- es mostra esverat. I no m'estranya, perquè tot i que van guanyar una guerra i que fa 70 anys que només enraonen ells, no han convençut. Això sí que ha de ser frustrant.

Ara es troben que el catalanisme s'ha tret, en part, el jou d'una responsabilitat amb Espanya.  Aquest aixeca la veu. Ho fa amb vehemència. Hi té tot el dret. Els altres ataquen brandant joc brut: el pensament únic, temeràries banalitzacions del nazisme, l'ús cínic de la demagògia, discursos absurds basats en la por i la famosa frustració. En definitiva, tot allò que incorpora no només l'ADN del franquisme sociològic sinó també tot el pes feixuc de segles de seminari, de caserna, de Borbonalla i de les paraules de Valle-Inclán que ha marcat la construcció intel·lectual de l'Estat espanyol.

Deixem-los. Quan l'enemic està equivocat, no el distreguis. No han entès res. No han entès que per molt violents que siguin els seus atacs, ningú no vol viure amb algú que té por a la democràcia., que nega una simple consulta als seus conciutadans. El "Sí" no és pas una qüestió sentimental, ni lingüística, ni social, ni econòmica. És tot això i molt més. El "Sí" és el segle XXI. El "No" ja és la pitjor història.