Ahir el Parlament, en una sola votació, va destrossar el règim derivat de la transició. Vuitanta-quatre dits van prémer el botó verd del sí i, de sobte, va caure tot el decorat de cartró pedra que havia amagat, durant trenta anys, una veritat indiscutible: qualsevol poble és lliure de decidir sobre el seu futur si té prou voluntat per vèncer les pors i superar les amenaces.

A l'altra banda, només vint-i-un dits encara miraven de contenir una marea democràtica que saben que no es podrà aturar amb instruments legals de finals dels anys setanta, amb Franco acabat d'enterrar i Tejero enllustrant la pistola. De fet, ahir mateix, en una terminal del port de Barcelona, un president democràticament elegit va posar al seu lloc l'hereu d'un dictador. I tot un poble se'n va sentir orgullós.

Aquest país viatja tan de pressa cap a la normalitat que la puta i la Ramoneta han deixat l'apartament del carrer Còrsega per instal·lar-se al de Nicaragua. Allà es trobaran amb els vint-i-cinc que es van abstenir en una votació històrica mentre un home sol, de cognom Maragall, posava la primera pedra del partit socialdemòcrata que aviat assistirà a les reunions de la Internacional Socialista en representació de l'esquerra catalana.