Diuen que, malgrat els malgrats, i per més que intentem que això no sigui així, dels nostres pares i mares n'acabem heretant més que trets genètics, i que n'acabem agafant costums, exemples, models, gestos que repetim de manera inconscient fins que acaben esdevenint part de la nostra personalitat. 

Un dels costums que jo he agafat d'ells és el d'escoltar i estimar la ràdio. Quan em desperto pel matí, de les primeres coses que faig, mig adormida i en pijama, és agafar el telèfon, els auriculars i via app posar-me Catalunya Ràdio. I a aquest hàbit integrat i naturalitzat s'hi sumen les diverses vegades al dia que l'escolto: des de l'oficina, perquè em faci companyia, per concentrar-me, els caps de setmana mentre faig rentadores o netejo el pis o quan sé que està passant un fet excepcional, un atemptat, una última hora, una manifestació... obro les xarxes i poso la ràdio.

M'he descomptat les vegades que han donat aquest mitjà per mort, i en la aferrissada lluita contra la televisió crec que la ràdio és el mitjà que ha vençut totes les batalles. L'altre dia, Maria Vila, opinadora també a NacióDigital, preguntava si la gent mirava el telenotícies de les 9 del vespre. Vaig fer memòria intentant recordar l'últim cop que vaig mirar un telenotícies, que vaig engegar el televisor un dia concret a una hora concreta per veure quelcom de la parrilla televisiva, arribant a la conclusió que només han aconseguit que ho fes Operación Triunfo o d'altres realities que puc estar seguint en aquell moment.

El consum televisiu ha estat el que més ha variat i s'ha ressentit de l'arribada de les plataformes de streaming. No ha sabut adaptar-se a aquest nou mood de voler veure el que vols i quan vols, i sense que parlem dels anuncis.

La ràdio, al contrari, ha acollit gent nova amb ganes d'expressar-se, de difondre continguts concrets i nous a través dels podcasts, on molts i molts joves han trobat el seu espai. Han passat del que abans era ràdio amateur des d'alguna emissora local que l'escoltaven quatre amics i algun familiar, a poder penjar a la xarxa els seus continguts i que a través de plataformes aquests es puguin difondre per tot el món. 

L'èxit de Crims de Catalunya Ràdio, que va passar de podcast a programa setmanal, enganxant al true crime milers de persones fins a arribar ara a la pantalla de TV3 és un cas d'èxit dels molts que podem trobar.

Però, de manera menys professionalitzada, trobem les noies de Gent de Merda, millennial i per als millenials; Això no toca, programa de tertúlia política amb molt de sentit de l'humor, o La Sotana, que barreja humor i futbol i ha nodrit les plantilles de Catalunya Ràdio i RAC1 amb noves veus i noves visions. I estic parlant únicament i exclusivament de podcasts fets en català.

Perquè mentre any rere any i dècada rere dècada es va matant metafòricament la ràdio, els i les joves escolten, creen i mantenen el mitjà més infravalorat i maltractat. La ràdio ha mort, llarga vida a la ràdio!