"Llego con emoción a Cataluña en éste mi primer; viajé oficial como Rey de España. El Rey que —en expresión de las Leyes Fundamentales— es el representante supremo de la nación, quiere estar en contacto permanente con cuantos elementos la integran, quiere ser Rey de todos los ciudadanos y de todos los pueblos que constituyen la sagrada realidad de nuestra Patria. No puede haber distancia ni barrera entre la Institución monárquica y el pueblo, para cuyo servicio aquélla existe. Bien sabéis que mi cariño por Cataluña me viene de antiguo, que mis abuelos mostraron especial predilección por estas tierras y que yo mismo he pasado entre vosotros Jornadas llenas de interés y de gratos recuerdos. Quisiera hoy reafirmaros la Importancia excepcional que atribuyó a Cataluña, y a la personalidad catalana, en el conjunto de las tierras de España. Importancia atestiguada, en primer lugar, por la Historia. Cataluña ha sido llamada «puerta de España», y en verdad por ella llegaron a la Península Ibérica aportaciones sucesivas de pueblos que han contribuido a formar la raza y el carácter de los catalanes y de los demás pueblos hispánicos".
Amb aquest discurs es presentava el rei espanyol Joan Carles I, en la seva primera visita oficial a Catalunya com a cap d'Estat, el 16 de gener de 1976. El va rebre l'alcalde de Barcelona de llavors, Joaquim Viola, i el president de la Diputació, Joan Antoni Samaranch. El rei va parlar en català i va intentar amorosir un territori hostil.
De fet, un document de les principals forces polítiques catalanes, entre elles Unió, que no reconeixien la legitimitat de Joan Carles de Borbó i més per la imposició del general feixista Francisco Franco. De fet, com a Príncep d'Astúries va visitar l'escriptor Josep Pla al seu mas de Llofriu.
De fet, un document de les principals forces polítiques catalanes, entre elles Unió, que no reconeixien la legitimitat de Joan Carles de Borbó i més per la imposició del general feixista Francisco Franco. De fet, com a Príncep d'Astúries va visitar l'escriptor Josep Pla al seu mas de Llofriu.
L'altra visita oficial, un cop la Constitució va ser aprovada, fou amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat. De fet, fou una visita en la que també va utilitzar el català i va servir per demostrar la suposada "sintonia" de la casa reial amb les institucions catalanes. Fins i tot, la llegenda explica que els matrimonis Pujol-Ferrusola i la parella reial, es van escapar a sopar al Paral·lel.
Ara bé, les relacions es comencen a tòrcer, a partir del cop d'Estat, i de les seus problemes cognitius sobre les virtuts dels castellà. Una situació que acaba per esclatar el 23 d'abril de 2001, que recuperant una frase ja pronunciada el 1990, assegura que el castellà "mai no havia estat llengua d'imposició". Una sentència que, des de Catalunya, va ser fortament criticada per la prohibició del català per part de l'Estat espanyol en diverses fases de la història.
Tot i la “dolçor” que el rei tenia amb Catalunya, amb diverses visites fora d'agenda i sobretot la seva activitat mèdica a la capital catalana, la separació es fa evident en la inauguració de l'estadi olímpic Lluís Companys de Barcelona, on es rebut amb xiulets prèvia retirada de qualsevol símbol català. Precisament, va ser en el mateix estadi que el rei va entrar a inaugurar els jocs olímpics de Barcelona, amb Els Segadors.
La relació amb Catalunya va tenir dos camins. Per una banda, la residència de la Infanta Cristina a Barcelona i la seva relació sentimental amb Iñaki Urdangarin, jugador del primer equip de handbol del Barça. Cristina treballava per a una de les institucions més importants de Catalunya, La Caixa. Però, paral·lelament, la distància creixia no només per les polèmiques cremes de retrats del rei en diverses manifestacions perseguides per l'aparell policial i judicial de l'Estat.
Darrerament, però, el prestigi i la seva oposició contra el procés sobiranista han provocat que la divergència s'ampliï. De fet, el rei espanyol no pot participar en cap esdeveniment esportiu amb equips catalans sense que no sigui xiulat.
Com a punt i final, cal recordar que només una setmana després de la manifestació de l'11 de setembre de 2012, la casa reial espanyola publicava un comunicat el seu posicionament bel·ligerant amb el procés. "El pitjor que podem fer és dividir forces, encoratjar dissensions, perseguir quimeres, aprofundir ferides, no són bons temps per escodrinyar les essències ni per debatre si són llebrers o podencs els qui amenacen el nostre model de convivència". De més a menys.
