02
de novembre
de
2019, 16:50
Actualitzat:
16:50h
Dia de Difunts. I de reaparicions inesperades. La veu cavernosa d'Aleix Vidal-Quadras s'ha tornat a escoltar aquest dissabte, després de molts anys, en un acte del Partit Popular en què la formació ha volgut retre homenatge a la "Resistència". Va ser president dels populars catalans entre 1991 i 1996, i eurodiputat entre 1999 i 2014. Després, del tot allunyat de la línia de Mariano Rajoy, es va afiliar a Vox. Però molt aviat se'n va desdir, assegurant que no s'havia de fragmentar el vot conservador. Ara roman al marge de cap partit, però avui ha tornat a deixar-se veure en un acte del partit que va presidir.
Les seves frases han fet les delícies dels assistents: "El problema de Catalunya no és que sigui una nació sense estat sinó que és una regió amb massa pocs psiquiatres"; "Els separatistes han promès la independència i el benestar i es quedaran sense autonomia i amb misèria"; "han promès ser la Dinamarca del sud i faran de Catalunya la Síria de l'oest".
La figura de Vidal-Quadras resumeix les pretensions i les limitacions, al capdavall, de la dreta espanyola a Catalunya, el que potser hagués pogut ser i no ha estat. No sempre va ser un furibund anticatalanista ni els seus orígens estan en l'extrema dreta. En els seus inicis polítics, figura una breu militància a la UDC de l'antifranquisme. Militant del PP més endavant, la seva oratòria brillant com a diputat al parlament -quan parlava de "nació catalana"- i el seu cognom van enlluernar un José María Aznar, enderiat a fer forat en el sòl electoral del pujolisme amb un cartell electoral atractiu i algú sorgit del mateix bressol de la burgesia catalana. I Vidal-Quadras va ser ungit, el 1991, com a nou líder del PP català.
Estil prepotent i autoritari
Però tot va anar de mal borràs. Un estil prepotent i autoritari el va dur de seguida a xocar amb les forces vives del partit, amb els germans Fernández Díaz al davant, en el que va ser la guerra més cruenta de les que recorden al PP i que va durar anys. idal-Quadras, encisat per la seva pròpia oratòria, va voler plantar cara a Pujol en els aspectes identitaris, com la llengua i la immersió lingüística, duent el PP català a una posició d'enfrontament amb CiU. Quan Aznar va necessitar els vots pujolistes per entrar a la Moncloa, Vidal-Quadras va ser moneda de canvi. Els Fernández van tornar i ell va ser exiliat a Estrasburg, mentre cada dia que passava perdia pistonada al partit.
Deixat anar en una carrera cada cop més radical, la seva posició era incompatible amb el lideratge i el to d'un Rajoy amb qui no es podia entendre. Es va acostar a Vox i s'hi va afiliar. Però, inquiet sempre, tampoc aquí s'hi va acabar de trobar bé. Avui ha tornat a un acte del PP català, que "ressuscitant-lo" sembla apostar per un remake de resultat incert. El Vidal-Quadras que va triomfar, irònic i fill de la burgesia autòctona, ja té molt poc a veure amb aquest apologeta de temps obscurs i caldrà veure si l'opció de Cayetana Álvarez de Toledo encaixa o no amb un discurs més centrat que sembla que Pablo Casado vol assajar.
Les seves frases han fet les delícies dels assistents: "El problema de Catalunya no és que sigui una nació sense estat sinó que és una regió amb massa pocs psiquiatres"; "Els separatistes han promès la independència i el benestar i es quedaran sense autonomia i amb misèria"; "han promès ser la Dinamarca del sud i faran de Catalunya la Síria de l'oest".
La figura de Vidal-Quadras resumeix les pretensions i les limitacions, al capdavall, de la dreta espanyola a Catalunya, el que potser hagués pogut ser i no ha estat. No sempre va ser un furibund anticatalanista ni els seus orígens estan en l'extrema dreta. En els seus inicis polítics, figura una breu militància a la UDC de l'antifranquisme. Militant del PP més endavant, la seva oratòria brillant com a diputat al parlament -quan parlava de "nació catalana"- i el seu cognom van enlluernar un José María Aznar, enderiat a fer forat en el sòl electoral del pujolisme amb un cartell electoral atractiu i algú sorgit del mateix bressol de la burgesia catalana. I Vidal-Quadras va ser ungit, el 1991, com a nou líder del PP català.
Estil prepotent i autoritari
Però tot va anar de mal borràs. Un estil prepotent i autoritari el va dur de seguida a xocar amb les forces vives del partit, amb els germans Fernández Díaz al davant, en el que va ser la guerra més cruenta de les que recorden al PP i que va durar anys. idal-Quadras, encisat per la seva pròpia oratòria, va voler plantar cara a Pujol en els aspectes identitaris, com la llengua i la immersió lingüística, duent el PP català a una posició d'enfrontament amb CiU. Quan Aznar va necessitar els vots pujolistes per entrar a la Moncloa, Vidal-Quadras va ser moneda de canvi. Els Fernández van tornar i ell va ser exiliat a Estrasburg, mentre cada dia que passava perdia pistonada al partit.
Deixat anar en una carrera cada cop més radical, la seva posició era incompatible amb el lideratge i el to d'un Rajoy amb qui no es podia entendre. Es va acostar a Vox i s'hi va afiliar. Però, inquiet sempre, tampoc aquí s'hi va acabar de trobar bé. Avui ha tornat a un acte del PP català, que "ressuscitant-lo" sembla apostar per un remake de resultat incert. El Vidal-Quadras que va triomfar, irònic i fill de la burgesia autòctona, ja té molt poc a veure amb aquest apologeta de temps obscurs i caldrà veure si l'opció de Cayetana Álvarez de Toledo encaixa o no amb un discurs més centrat que sembla que Pablo Casado vol assajar.