Dues coses són certes. Primera, els Beatles desafinaven. Segona, aquesta setmana el Parlament ha recuperat part de la dignitat que entre tots plegats (ocells cantaires inclosos) permetem, molt més que sovint, que perdi. L'escàndol de l'Atlàntida del consagrat sistema financer català, que ha desaparegut com el continent que els il·luminats encara busquen, haurà de passar per caixa -just a la fusta- de la sobirania popular.

L'eutanàsia activa d'un model financer que hauria de fer caure la cara de vergonya a tota una colla de savi-tasses de les finances, de la barra, de la incompetència i de la infàmia, haurà de donar explicacions al Parlament. Aquells que escrivien llibres poca-soltes per explicar ximpleries com que "El món és pla", que gosaven a donar lliçons de solvència, professionalitat i altruisme hauran d'explicar com s'ho van fer per arruïnar, amb una perícia extraordinària, un sistema que lluïa certa aura de calvinisme i exemplaritat.

I tot això gràcies als menuts de la Comarca d'una Terra Mitja que amaga el cap sota l'ala quan l'engany, la sospita i la brutícia campen amb total llibertat i Mòrdor ensenya les dents. Aquells que són titllats de friquis, de residuals, d'extremistes, d'antisistema i, fins i tot, de ser d'esquerres, són els únics que han estat capaços d'obrir una capsa de pandora que el pessebre vivent de la societat catalana volia enterrar gràcies a la sorra de Madrid que tot ho amaga.

Sí, els Hòbbits parlamentaris -ICV-EUiA, ERC, Ciutadans i Solidaritat Catalana per la Independència- han fet pujar els colors aquells que, com els Elfs, creuen que es poden passejar immunes al clam popular que vol saber i assenyalar aquells que no van fe bé la feina. Més que Elfs semblaven Orcs en defensa de Mòrdor.

Els Hòbbits són petits, tenen mala llet i només poden guanyar. Tenen capacitat, quan volen són rigorosos -l'hiperactiu Jordi Cañas ja va estirar les orelles als directius de les caixes catalanes en una compareixença mítica-, valents i han entomat la responsabilitat de fer el que ha de fer un parlament com Déu mana. Seran mordaços i punyents.

La combinació d'un posat viperí com el de Dolors Camats, d'una dialèctica sorneguera com la d'en Pere Aragonés, la paraula intel·ligent d'Albert Rivera i la neurona elèctrica d'Alfons López Tena prometen ser protagonistes de dies de glòria. Un espectacle democràtic que ha de ser exemple que la política en temps de temença és un valor segur i protector. I si pensen que no poden guanyar, recordin que, al capdavall, Ho Txi Min també era un Hòbbit.

“Nî nâ hobbit ar The Beatles skar glir, mel Gandalf”.
“Sóc un hòbbit i els Beatles desafinen, amic Gandalf”. Frodo Saquet.