Res ha anat com preveien el 30 de desembre. Aquell dia, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias rubricaven l'acord per forjar el primer govern de coalició a la Moncloa fruit de dues debilitats: la d'un PSOE que no havia millorat els resultats amb la repetició electoral i la d'un Podem en davallada que en quatre anys ha vist reduïda a la meitat la seva representació al Congrés. Es va imposar la filosofia de fer de la necessitat virtut, especialment davant d'una dreta que des del primer dia va deixar clar que no donaria treva. La bel·ligerància de l'oposició era previsible, però no una pandèmia mundial que ha posat en escac la gestió de tots els governs. Vuit mesos després, l'aliança d'esquerres afronta una autèntica triatló de resistència amb la incògnita de si el manual de Sánchez tornarà a reeixir.

L'actuació davant dels rebrots i el retorn a l'escola, els nous pressupostos enmig d'una crisi que encara no ha tocat fons, els escàndols que situen la monarquia en el centre de la diana, les causes judicials que assetgen Podem amb l'extrema dreta com a principal precursora i el conflicte enquistat amb una Catalunya en clima preelectoral configuren l'espinós laberint que tenen per davant Sánchez i Iglesias. El PP, que tot just ha reconfigurat el seu equip de primera línia, fa mesos que dissenya la seva estratègia a l'expectativa que la coalició faci aigües. 


[seguiment2]549[/seguiment2]