Aquest país viu una curiosa esquizofrènia respecte el seu diari de referència: "La Vanguardia". És un mitjà de nivell europeu, amb una influència extraordinària dins de Catalunya i la millor nòmina de periodistes i col·laboradors, que van des dels independentistes explícits fins als constitucionalistes intransigents. Seria del tot indiscutible si no fos conservador, monàrquic i escrit únicament en castellà, condicions que -cadascuna de les tres- en teoria l'haurien d'allunyar del centre del catalanisme majoritari. A aquest diari se li ha disputat la influència (en alguna època l'edició catalana d'"El País" i, en alguna altra, l'"Avui"), però no l'hegemonia.

Però ningú no se n'ha sortit. "La Vanguardia" deu ser l'únic diari del món els lectors del qual no es poden identificar políticament, almenys de forma automàtica. No es pot deduir gaire cosa d'algú que porti aquest diari sota el braç. Pot estar d'acord amb Salvador Cardús o amb Francesc de Carreras, amb Quim Monzó o amb Antoni Puigverd. Els uns i els altres comparteixen capçalera amb normalitat diària.

Per això és tan important que "La Vanguardia" d'aquest diumenge doni un avantatge tan gran a l'independentisme democràtic. Avui, una enquesta del diari només detecta un 36 per cent de catalans contraris a la independència, que perderien de lluny. No és qualsevol cosa poder dir que l'independentisme és majoritari a Catalunya, amb certificació demoscòpica de "La Vanguardia" i "El Periódico", que va publicar una enquesta equivalent fa poques setmanes. Qui s'ho podia imaginar, fa només un any, des del Centre Moral d'Arenys de Munt? Ara només falta que el Parlament de Catalunya se senti concernit pel que, a hores d'ara, és una obvietat.