Ens agradava pensar que això dels espies era una cosa de la guerra freda i, fans com érem de les pel·lícules de James Bond, estàvem convençuts que n'hi havia de bons i de dolents. Pensàvem que només una dictadura ferotge podia tenir senyors calbs amb auriculars a les golfes escoltant com fan l'amor les parelles i als soterranis obrint amb vapor d'aigua les cartes de la tieta. Però no, ara ja sabem que tothom espia tothom, i tot i que ens hem fet els sorpresos ben aviat ens hem adonat que no podia ser d'altra manera.
Estem espiats fins a les celles i ja no descartem que en algun magatzem perdut al desert d'Arizona o en una cova ultrasecreta mil quilòmetres a l'oest de Pequín hi hagi una memòria amb tots els correus electrònics que llencem immediatament a la paperera, de la mateixa manera que no dubtem que posats a espiar, nosaltres també tenim dret a fer-ho i si la conselleria d'Interior encara no s'hi ha posat, potser que vagin espavilant.
Ara bé, el més inútil de tot plegat deu ser que des de l'altra punta del món t'encarreguin espiar específicament el procés català, perquè només veure el paper que estem fent aquests dies, incapaços com som de definir una pregunta que tothom sap per a què ha de servir, ja queda clar que mentre ens fem la traveta nosaltres mateixos ningú s'ha de preocupar per nosaltres, que mentre estiguem distrets amb les nostres cabòries seguirem sent inofensius.
