La vida (paralitzada) de Tamara Carrasco: «Si ens coartem, donem ales a la repressió»

Encara no s'havia llevat quan el 10 d'abril van tocar el timbre de casa seva, en ple centre de Viladecans. "Creia que era el meu company de pis, que s'havia deixat les claus", explica. Però no. Quan va obrir la porta, Tamara Carrasco, de 34 anys i una de les fundadores del CDR del seu municipi, es va trobar palplantada davant de la Guàrdia Civil. Agents amb passamuntanyes i armes llargues. Li van lliurar un paper. Acusada de terrorisme, rebel·lió i sedició i una ordre judicial per escorcollar el pis. "Pensava que era una broma, no m'ho creia. Mirava les armes i no, no m'ho creia", relata amb incredulitat encara més de tres mesos després.

La vida de la Tamara estava a punt de canviar per complet. Administrativa en un centre especial de treball de Barcelona, activista reconeguda a Viladecans, vinculada als inicis de Podem al municipi i ara simpatitzant de la CUP, va assistir, astorada, a un escorcoll en el qual es van emportar el seu telèfon mòbil, un pen-drive, un llibre de la CGT, xapes de la CUP, cartells de l'ANC i Òmnium, una careta de Jordi Cuixart i un xiulet groc. "Jo no he matat a ningú", va arribar a dir en un moment de desesperació. L'acusació tenia el seu origen en un àudio de Whatsapp enviat als seus amics després de la detenció a Alemanya de Carles Puigdemont en el qual plantejava una vaga general indefinida. La mobilització va derivar en els talls en carreteres i l'aixecament de barreres en peatges durant la Setmana Santa.

"Vaig dir que no volia tapar-me la cara perquè jo no havia fet res dolent, així que millor anar amb el cap ben alt"

"Després de preguntar què pensaven fer amb mi, em van dir que em portaven a la comandància de Tres Cantos de Madrid". En aquell moment, la Tamara, que tenia les finestres obertes, ja escoltava com els mitjans de comunicació parlaven d'ella. Els agents van preguntar-li si volia tapar-se la cara per sortir. "Vaig dir que no perquè jo no havia fet res dolent, així que millor anar amb el cap ben alt", afirma. Sí que va fer una petició, que era no sortir emmanillada. "M'ho van respectar. Em van dir que no hi havia cap problema perquè havia col·laborat i mantingut la serenitat".
 
A partir d'aquí, voràgine de seqüències: primer, reconeixement mèdic a l'ambulatori; després, trajecte de sis hores en cotxe fins a Madrid; i, en arribar, al calabós. Fins el 12 d'abril, quan es va trobar cara a cara a l'Audiència Nacional amb el jutge Egea sense haver-se pogut comunicar amb la seva família. Una amanida en llauna, un Kit Kat i un terrina de melmelada amb dues torrades havien estat els seus àpats. Per dinar i per sopar. "Mentalment, jo estava desfeta, però m'havia promès aguantar i no plorar", admet. A l'Audiència Nacional va conèixer l'advocat que la va defensar durant la vista. "Em va preparar per entrar a presó preventiva. I jo patia perquè em passés el mateix que els nois d'Altsasu", relata.

La vista va ser "surrealista". Tamara estava preparada per respondre només les preguntes del seu advocat perquè el cas estava sota secret de sumari i la seva defensa desconeixia de quins fets realment se l'acusava. "A l'entrar, em sentia ben petita i veia el jutge molt i molt gran, com als còmics quan retraten un judici". La seva estupefacció va créixer en escoltar el relat del fiscal. "Parlava i jo creia que no estava parlant de mi. Va dir que jo estava preparant un atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil de Barcelona i que jo era el cervell de la crema de banderes de Balsareny, quan jo no hi he estat mai a Balsareny", explica. Aquesta acusació, però, no va aparèixer després als atestats. El fiscal va demanar per a ella presó per risc de fuga i de destrucció de proves. "En aquell moment, vaig tenir clar que jo era un cap de turc i que el fiscal s'inventaria el que fos perquè entrés en preventiva".

"En aquell moment vaig tenir clar que jo era un cap de turc i que el fiscal s'inventaria el que fos perquè entrés en preventiva"

Egea, però, va rebaixar l’acusació del delicte de rebel·lió i pertinença a organització terrorista a desordres públics i la va deixar en llibertat: "Aleshores sí que vaig caure de genolls i vaig plorar". Quedava en llibertat, sí, però amb unes dures mesures cautelars, com ara la prohibició de sortir de Viladecans a excepció de per anar a treballar a Barcelona. "T'obren la porta i et diuen que ja pots tornar a casa. Sense mòbil, sense diners i a 600 kilòmetres de distància". Els dirigents de la CUP Vidal Aragonès, Joan Coma i Pep Riera es van encarregar de recollir-la i tornar amb ella en AVE a Catalunya en un trajecte que la Tamara defineix com a "molt bonic i emotiu" perquè abans d'aquest viatge ni tan sols els coneixia personalment.
 
Sens dubte, la família va ser qui més va patir la detenció de la Tamara. "No som de la mateixa corda, però sempre hem pogut debatre sense problemes. Però com s'havien d'imaginar ells que detindrien la seva filla?", afirma. Ho van entendre i va re rebre el seu suport des del primer moment. No han canviat, explica, de posicionament polític, però "són més conscients de què és l'aparell de l'Estat". Saben, diu l'activista, que li va tocar a ella però que podria haver estat qualsevol altre.

"Puc afirmar que vaig viure escenes per riure, perquè semblava Mortadel·lo i Filemó", diu l'activista, que no ha perdut en cap moment el bon sentit de l'humor. Va trigar setmanes en mirar què havia dit la premsa sobre ella. Però també en encaixar tot el que havia viscut. Va intentar recuperar certa rutina ràpidament. A Viladecans va tornar-hi un dijous i dimarts següent ja s'incorporava a la feina. Però al juny no es va veure amb cor de continuar. "No ho sabia gestionar, encara havia de pair el que m'havia passat", explica. En aquests moments està de baixa laboral i en teràpia.

"La meva vida ha quedat pràcticament paralitzada a l'espera d'una notícia"

"La meva vida ha quedat pràcticament paralitzada a l'espera d'una notícia", resumeix. I no sap quan pot trigar en arribar. En ple estiu, la gent fa plans, marxa de vacances. Ella, però, no pot sortir ni de Viladecans per visitar la seva família, que viu a Sant Vicenç dels Horts. Només va els dilluns a Gavà per personar-se als jutjats. El jutge ni tan sols va relaxar les mesures cautelars per permetre-li visitar la seva mare, que es va trencar el peu i ha trigat cinc setmanes en poder visitar la seva filla. "La mesura cautelar que tinc és com una presó perquè m'han confinat aquí. No és un mal menor, estan vulnerant el meu dret a la llibertat", lamenta. De fet, tot i que ha quedat descartat el delicte de terrorisme, això no s'ha traduït en un canvi en les mesures cautelars. Fins que no finalitzi la instrucció, segueix estant investigada a l'espera de què decideix el jutge.
 
Carrasco segueix implicada en el CDR de Viladecans i ha recuperat l'activitat a les xarxes socials, on assegura que segueix dient allò que pensa. Argumenta que sempre ha procurat ser moderada en les expressions i opinar sense insults a ningú. No li agrada, insisteix, el "rol victimista" i justament per això la seva decisió ha estat seguir vinculada a la reivindicació d'una República i seguir participant de les accions que té al seu abast des de Viladecans. Una d'elles, el suport a l'Adri, el veí del CDR d'Esplugues a qui també buscaven el mateix dia que la van detenir a ella i que finalment ha transcendit que està exiliat. No es coneixen, però la Tamara sent que aquesta situació ha creat un lligam entre ells: "Tinc ganes de conèixer-lo. El que em passi a mi l'influirà a ell, i viceversa".

Carrasco demana "llibertat i justícia". Recorda que les eines que té el carrer són la llibertat d'expressió i el dret a la manifestació. I demana que, col·lectivament, se'n faci ús. "Poden agafar-ne deu, però no mil. Si nosaltres mateixos ens empetitim i ens coartem donem ales a la repressió", sosté. Insisteix que no es tracta de fer res "il·legal", simplement de "fer ús" dels drets que té la ciutadania. Especialment perquè el seu cas o el de l'Adri no faci efectiu el mecanisme de la por. "Si ens agafen de cap de turc i els carrers queden buits, aconsegueixen allò que volen", conclou.