L'exdiputada Laia Bonet veu la Declaració de Granada com 'un gran pas en la relació Catalunya-Espanya'. Foto: Jordi Play/El Temps.
- Demanàveu un referèndum intern sobre la Declaració de Granada, però el consell nacional del PSC ha donat suport a Pere Navarro. Encara ho creieu necessari?
- Sense cap mena de dubte. Jo hauria preferit –i així ho vaig expressar a l’executiva– que no s’hagués posat a votació aquest tema sense haver-lo debatut d’una altra manera: amb més temps i a fons. Em va agradar molt que –fa dos o tres consells nacionals– el primer secretari digués que, si mai s’havia de prendre una decisió sobre la possibilitat d’incorporar-se a un govern o donar-li suport amb alguna fórmula, ho hauria de votar tota la militància. Això és coherent amb la defensa d’unes primàries obertes. Si les grans decisions d’un partit, com és l’elecció d’un candidat, volem que siguin participades per tota la ciutadania –i això és imprescindible si volem reduir la distància que separa els polítics dels ciutadans–, determinades decisions de la vida orgànica del partit haurien d’estar participades ja avui per tota la militància. Això s’hauria d’aplicar com a mínim a l’elecció del primer secretari i també a decisions que tenen a veure amb línies programàtiques. És en aquest sentit que jo defensava votar el protocol de relacions PSC-PSOE i també la Declaració de Granada. Ja ho vaig demanar a l’executiva fa dues o tres setmanes i...
- Us van respondre?
- No.
- Però encara té sentit votar-ho?
- Sí, perquè al consell nacional van dur una resolució que, entre altres coses, diu que es dóna suport a la Declaració de Granada, no va ser pas una votació sobre els mateixos acords. Per això penso que encara hi hauria marge per a votar.
- La Declaració de Granada és un avenç respecte a la de Santillana del Mar de 2003?
- És un gran pas en la relació Catalunya-Espanya. Mal si no fos un avenç. Pensem que, a la mateixa campanya electoral de les últimes eleccions al Parlament, va costar moltíssim que el mateix Rubalcaba –que venia aquí a fer campanya– pronunciés la paraula federalisme. Que, en set mesos, hàgim passat d’allò als acords de Granada ja és un avenç enorme. Per tant, si mirem enrere –si ho contrastem amb Santillana o amb fa sis o set mesos–, sense cap mena de dubte que és un enorme avenç. Però jo demano que ho comparem també amb les necessitats del present i és aquí on crec que hi ha algunes insuficiències.
- Quines insuficiències?
- El que em preocupa més de Granada no és el que està prescrit sinó que s’hagi hagut de regatejar tant amb el PSOE. Em preocupa que hàgim hagut de treballar tant per a fer-los veure que calia la menció explícita a l’estat plurinacional i al principi d’ordinalitat. A aquestes alçades són dues premisses, no per comparació amb el passat sinó per les necessitats del present, per la sensació que avui s’ha instal·lat a la societat catalana que, si no hi ha això, ni tan sols cal mirar-s’ho.
- Però no han ni parlat del dret a decidir.
- Aquest no és el problema. D’entrada, perquè jo no estic disposada –des de la lògica del PSC– a negociar aquest tema amb tots els barons. Això ha de ser una discussió bilateral PSC-PSOE, no multilateral amb tots els barons, com a Granada. Jo ja entenc que el dret a decidir no es debati allà. Però sí que m’hauria agradat veure-ho en una proposta de futura Constitució. Des del meu punt de vista és bo que hi hagi un mecanisme, dins de la Constitució, que prevegi aquests possibles problemes en un futur i hi doni una solució. Crec que seria més aclaridor i preveuria potencials conflictes. I m’és igual si ho tenen uns altres països o no.
- El posicionament del PSC sobre el dret a decidir allunya el partit de la centralitat política de Catalunya?
- No. Crec que el PSC continua defensant sense cap mena de dubte el dret a decidir. Però, a més de fer-ho, s’ha de veure que ho fa. Per això penso que, al final de les reunions de Granada, hauria estat bé un subtil missatge dient que hem aconseguit un bon acord –que incorpora moltes propostes del PSC– i que –tot i que no s’ha parlat del dret a decidir a les reunions– continuem defensant-lo i som dins del consens, no sols polític sinó sobretot social, que defensa la necessitat que aquest país es pugui pronunciar. Cal recordar-ho perquè no sembli que ja ens hem oblidat d’això.Per tant, la defensa del dret a decidir no ens allunya de la centralitat; justament aquesta defensa hauria de permetre mantenir el PSC en la centralitat.
