És necessari afrontar l'autocrítica i fer públic què és el que ha passat amb el sistema financer català. Això, i identificar quins són els responsables d'haver pres tantes decisions irresponsables. Tot plegat, és exigible i urgent. Però, dit això, també cal determinar per quina raó només han fracassat les dues fusions estrictament catalanes.

Caixa Terrassa, Caixa Sabadell i Caixa Manlleu, d'una banda, i Caixa Catalunya, Caixa Manresa i Caixa Tarragona, de l'altra, van creure's el que se'ls deia des de la política i van tancar aliances dins l'àmbit català. I han acabat nacionalitzades sense miraments. Per contra, Caixa Laietana va buscar la protecció d'un grup liderat per Caja Madrid i no ha tingut més problema que la simple dissolució dins d'una entitat molt més gran. El mateix pel que fa a Caixa Penedès que -juntament amb el seus socis de Múrcia, Granada i Mallorca- seran dirigits des de la seu central del madrilenyíssim passeig de Recoletos, número 15.

Totes aquestes entitats presentaven balanços creatius on s'hi deia que guanyaven molts diners. I totes estaven igualment corcades pel totxo. Així que, qui sap, potser totes haurien d'haver buscat un edifici a prop de la Castellana.