
La veterania política és un grau. I s'acredita amb l'habilitat amb què s'utilitza la dialèctica política. Així ho demostra l'incombustible Joan Ferran, diputat del PSC, d'àmplia, nodrida i sagaç experiència. Ferran ha contestat aquesta tarda les acusacions contra l'estil d'oposició del PSC versades per part del líder d'ICV-EUiA al Congrés, Joan Coscubiela. El diputat socialista, a través d'un post al seu bloc titulat Quina oposició cal fer a Catalunya?, recorda a l'exsindicalista i, en certa manera, nouvingut als matisos de la biosfera política catalana, el concepte de "virtut política".
De fet, Ferran respon els retrets de Coscubiela al PSC a qui acusa de desprendre's molt ràpid de la feina del tripartit i gairebé llançar-se als braços de CiU. L'experimentat diputat socialista aconsella Coscubiela amb finor parlamentària: "El grup que devora el verí que fa dir no a tot està perdut. Mai creixerà el suficient per ser alternativa. Sempre haurà de ser crossa d’algú o esdevindrà un reducte de puresa ideològica testimonial. Obtindrà quatre moments de gloria però aquesta serà efímera".
Ferran recorda que gestionar el poder "exigeix dels dirigents polítics, a tots nivells, una alta dosi de fermesa i serenitat". Així mateix insisteix que el "compromís històric" dels socialistes amb CiU només pot ser "excepcional" i "en moment d'igualtat en musculatura". Una premissa que serveix a Ferran per explicar a Coscubiela que en política no poden existir els "no categòric" i per replicar el fet que ICV es vanti de ser l'únic model opositor.
En aquest sentit escriu Ferran: "Sóc dels que pensa que alguna gent de CiU gaudeix i riu davant la intransigència i el radicalisme. Per a ells és la coartada, l’excusa ideal que els permet mostrar al món que l’ideologisme no duu enlloc i que el pragmatisme és el mètode que fa avançar els pobles".
I acaba recordant el concepte gloriós i civilitzat de la virtut platònica -entre la temeritat i la covardia existeix un terme mig- tot glossant l'actual estat de les coses: "En aquests inicis de legislatura, el parany és doble. Per un cantó es captura i fagocita als entregats i per un altre es tanca a la gàbia els feréstecs. Potser, com sol passar sovint, la virtut es trobi en el terme mig. És a dir: acordar allò que recomana la raó, pel bé del país, i marcar unes línies infranquejables que són les que ens fan diferents els uns dels altres, a les dretes i les esquerres".