Manuel Valls va ser la gran sorpresa de la política catalana quan va proclamar el 25 de setembre del 2018: "Vull ser alcalde de Barcelona". L'anunci va portar ressons d'aquell "sí, vull ser president de la República" amb què, el desembre del 2016, va fer pública la seva gran ambició de ser l'inquilí del Palau de l'Elisi. Aquella aventura no va anar bé i, menys de dos anys després, l'exprimer ministre socialista es va plantar a Barcelona acceptant la invitació de Ciutadans per concórrer a les properes eleccions municipals.
El polític francès, nascut a Barcelona el 1962 i fill del pintor Xavier Valls, pertany a una família de tradició catalanista. El pare es va traslladar a París a finals dels anys quaranta i no va ser fins als anys vuitanta que Valls es va nacionalitzar francès. Atret per la política, es va afiliar al Partit Socialista (PSF) i va ser alcalde d'Evry, diputat, ministre de l'Interior i primer ministre. Però els qui poden ser els seus votants potencials encara en saben poc d'aquest dirigent ambiciós i carismàtic que ha avençat enmig de les controvèrsies. Us expliquem deu coses que potser encara no coneixeu d'ell.
1. Manuel Valls va anunciar l'abril del 2018 la seva separació de la violinista Anne Gravoin (Montauban, 1965), la seva segona dona, de religió jueva. Van posar fi així a una relació de dotze anys. El primer matrimoni va ser amb Nathalie Soulié, amb qui va tenir quatre fills. Però Gravoin havia estat el seu primer amor, quan tenia 20 anys. L'exprimer ministre, que amb el seu intent d'aspirar a l'Elisi va patir fortes sacsejades polítiques, també ha tingut una vida sentimental agitada. Valls va fer una nova coneixença femenina: la diputada Olivia Grégoire, electe pel partit En Marche d'Emmanuel Macron. Valls i la seva tercera parella han compartit grup parlamentari a l'Assemblea Nacional. En un primer moment, s'havia especulat sobre si Grégoire acompanyaria Valls a Barcelona. La resposta és la seva actual parella, Susana Gallardo, empresària catalana que va trencar recentment la seva relació amb el propietari de Pronovias i que és coneguda per les seves idees espanyolistes.
2. Com a polític francès, les seves preses de posició han estat sovint polèmiques i trencadores. Manuel Valls va ser membre de la Lliga Francesa dels Drets Humans, una associació amb molta tradició i prestigi a França, fundada el 1898. El rebuig de l'entitat a l'extradició de membres de l'organització armada d'ETA refugiats a França va fer que decidís abandonar la Lliga l'any 1985. D'aquesta manera, es posicionava en un tema molt sensible a França, com és el del dret d'asil.
3. En el tema de les extradicions, Valls sempre va ser un dur. Va ser l'únic dirigent socialista que va qüestionar l'anomenada doctrina Mitterrand, imposada durant la presidència del líder socialista (1981-95), i que era molt garantista. Es va plantejar el cas de Cesare Battisti, membre d'un grup de l'extrema esquerra italiana. Battisti era buscat per les autoritats de Roma i va trobar refugi a París, on va refer la seva vida com a escriptor. La seva defensa va argüir que la legislació antiterrorista italiana no reunia totes les garanties i Mitterrand es va oposar a extradir-lo. Valls es va posicionar en favor de l'extradició.
4. A finals dels vuitanta, Valls va ingressar en la francmaçoneria, concretament en el Gran Orient de França, l'organització més antiga d'entre els maçons de la República. Sembla que ho va fer de la mà del seu amic i company de partit Alain Bauer, amb qui compartia també la proximitat a Michel Rocard, un dels grans líders històrics del socialisme, i un dels més íntegres. La maçoneria, associació laïcista i discreta, té fortes arrels en la societat francesa i és un espai de trobada de polítics amb aspiracions. Valls en va ser un "germà" assidu, fins que les seves obligacions polítiques li van dificultar una activitat més intensa.
5. Valls va ser un dels dirigents socialistes que es va posicionar dins del seu partit en contra del projecte de Constitució europea. Era l'any 2004 i el PSF va convocar una consulta interna. Valls, al costat de dirigents com Laurent Fabius, van defensar el "no" perquè consideraven que la proposta de Brussel·les era massa conservadora en el pla social. En aquell moment, Valls preconitzava una gran aliança contra el liberalisme. La consulta interna, però, la va guanyar François Hollande i els partidaris del "sí". Tot seguit, un Valls disciplinat va assumir el resultat i fins i tot va fer campanya pel sí en el referèndum celebrat a la República el 2005. Una majoria del 54% dels francesos va rebutjar el text.
6. A mesura que la crisi de la socialdemocràcia i del PSF s'han fet evidents i l'antic partit fundat per François Mitterrand va anar perdent impuls, van començar a sorgir veus reclamant renovar el missatge, però també el nom del partit. Valls va ser dels primers que, ja a mitjan dels anys vuitanta, va anar més enllà del seu mentor Rocard, defensor de la renovació profunda del PSF, per propugnar fer del partit una mena de "casa gran dels progressistes". Val a dir que, si bé les seves tesis sempre han estat molt discutides en el si de l'esquerra, el PSF no va ser capaç de posar al dia el seu missatge ideològic.
7. El gener del 2003, el ministre de l'Interior del govern de Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy, va defensar una reforma legislativa que considerava un delicte l'ultratge a la bandera francesa i a la Marsellesa, l'himne de la República. La proposta va generar opinions enfrontades. Un sector de la intel·lectualitat i de l'esquerra s'hi va oposar. Valls va ser dels dirigents del PSF que s'hi va mostrar a favor. Després diria que no es podia deixar a la dreta l'encarnació dels símbols patris.
8. En el debat sobre el matrimoni homosexual -aprovat pel govern socialista del qual formava part, Valls va ser dels més decidits en la seva defensa. Una mesura aprovada pel president Hollande que va provocar la mobilització d'un ampli moviment conservador, La Manif pour tous. Valls s'havia mostrat també partidari amb anterioritat de la gestació subrogada, però un cop al capdavant del governva canviar d'opinió i s'hi va posicionar en contra. Segons alguns observadors, per la pressió del sector catòlic conservador de l'opinió.
9. Ja com a primer ministre, el govern de Manuel Valls (2014-16) es va caracteritzar per un gir cap a la dreta, sobretot en posicions econòmiques. Aquí va coincidir amb Emmanuel Macron, titular d'Economia, que va defensar la llei que porta el seu nom, i que suposava una millora de la fiscalitat a les empreses. La norma va topar amb l'oposició de l'ala esquerra del PSF i Valls va optar per recórrer a un estri que permet la Constitució francesa, l'article 49.3, pel qual s'aproven mesures governamentals per decret sense donar comptes a l'Assemblea. El mateix va fer mesos després, ja a les acaballes dels eu govern, quan va imposar sense debat la llei del Treball, que va suposar reduir drets dels treballadors (menys dies per any treballat i menys poders pels sindicats a les empreses). Ho va aconseguir, però això va ser costós: la ruptura amb les centrals i amb la meitat del PSF va ser inevitable.
