Les diputacions han esdevingut sovint òrgans de contrapoder. Foto: Jordi Play/El Temps

La transformació de les diputacions s’acosta. El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, al debat de política general, va reconèixer –en resposta al representant del Bloc Nacionalista Gallec (BNG), que li demanava l’eliminació de les administracions provincials– que “no es poden quedar com estan”, alhora que llançava la pilota a la teulada del Congrés de Diputats que isca de les eleccions espanyoles: “Hi ha un debat obert, que segurament s’abordarà durant la pròxima legislatura, i a mi no em correspon de prendre-hi posició.”

En temps de crisi, la supressió d’unes institucions que queden incòmodament situades entre els governs autonòmics i els ajuntaments (i consells comarcals, al Principat) sembla una mesura d’estalvi. Ho va proposar l’ex-president espanyol Felipe González fa mig any i l’ex-ministre per a les Autonomies de la UCD, Manuel Clavero Arévalo, en aquest mateix setmanari (EL TEMPS 1.390), fa cinc mesos. Un ex-president de la Diputació de València, el socialista Antoni Asunción, denunciava, també a EL TEMPS, la inutilitat de les diputacions: “Com que n’he estat president, sé que no tenen cap sentit.”

A Catalunya, la llei de vegueries, ara aparcada, volia substituir les províncies per aquesta antiga divisió, però això implica la modificació de diverses lleis estatals i, segons l’autor de De la vegueria a la província, el geògraf Jesús Burgueño, també “una reforma constitucional” (entrevista a la pàgina 22).

El PP defensa la província

Tots els partits polítics opinen que ha d’haver-hi una institució supramunicipal per a oferir i coordinar serveis per als ajuntaments, però gairebé cap no defensa l’actual model de diputació. Excepte el PP. Quan, al recent debat d’investidura de Francisco Camps, el portaveu parlamentari de Compromís, Enric Morera, va proposar d’eliminar les diputacions, al cap del Consell li va canviar la cara. El líder del Bloc Nacionalista Valencià havia afirmat que “les diputacions no tenen cap sentit”, alhora que suggeria que la seua tasca la duguera a terme la Generalitat, una Generalitat “descentralitzada, implantada a tot el territori mitjançant les noves tecnologies”.

“Aneu a Castelló o a Alacant i parleu-los de la desaparició de les diputacions provincials. Són institucions que en aquests moments formen part de la realitat, de l’autenticitat de moltes comarques i pobles. Crec que fan una feina important i treballaré amb elles, braç a braç, per a fer possible que arriben inversions i polítiques socials fins a l’últim racó de la nostra comunitat”, va etzibar-li Camps, que va menystenir amb un to de veu cada volta més alt la idea de Morera. “L’atac a les diputacions provincials que acabe de sentir per part del portaveu de Compromís em preocupa molt, és una visió de la comunitat que no té la majoria de valencians”, va continuar el cap del Consell. “Si parlàreu amb alcaldes, regidors i persones que viuen en aquests àmbits del nostre territori, us n’adonaríeu, de la bestiesa política i social que acabeu de dir [...]. Recorreu la província de Castelló i rieu-vos de l’aeroport, que així us va després amb els vots. Rieu dels castellonencs. Jo vull un gran port per a Castelló, jo vull un gran aeroport per a Castelló, jo vull una gran universitat per a Castelló, jo vull hospitals, col·legis i instituts per a Castelló, mentre vosaltres voleu mantenir Castelló sense diputació provincial ni infrastructures que plantegen un futur molt millor per a tothom.”

Morera, en un estira-i-arronsa molt tibant, li va reprendre que les diputacions són “unes organitzacions obsoletes que ens costen molts diners i que creen una xarxa clientelar important: només el 8% dels seus pressupostos s’adrecen a inversió”.

El síndic socialista, Jorge Alarte, no n’havia fet esment, ni al discurs ni a la rèplica a Camps. No obstant això, el 28 de febrer passat, a la precampanya electoral, havia posat sobre la taula “una reforma en profunditat de les institucions provincials”, per tal que esdevingueren “òrgans de cooperació i coordinació municipal dels municipis de menys de 5.000 habitants”. Una via intermèdia, en la línia que els socialistes ja mantenien la legislatura passada. A la tardor del 2010, amarats de l’esperit estalviador que impera en aquests temps de crisi, Compromís va presentar una proposició no de llei que instava les Corts a pronunciar-s’hi; Morera va posar aleshores com a exemple el model de cinc autonomies uniprovincials que “en evitar un nivell administratiu, han aconseguit de reduir la despesa de funcionament i l’optimització dels recursos públics”. Compromís acusava les corporacions provincials d’exercir competències que no li eren pròpies, com ara la promoció turística i la política cultural. El PP hi va votar en contra, Compromís i els tres diputats d’Esquerra Unida s’hi van pronunciar a favor, mentre que els socialistes optaven per l’abstenció. Al debat de la proposició en qüestió, la diputada popular María Teresa Parra va raonar la negativa del seu grup perquè es tractava d’una proposta “inadmissible i extemporània”.

Òrgans de contrapoder

El fet que les diputacions no siguen elegides directament pels electors, una “herència del franquisme” segons Burgueño, les ha convertides en una institució menys transparent que es fa servir per a establir poders alternatius als d’unes altres institucions, partits o fins i tot sectors del mateix partit. Els barons del PP valencià, que s’afanyen a defensar fort i ferm les diputacions, les han convertides en contrapoders a la direcció autonòmica del partit. Així, Carlos Fabra –que acaba de cedir el testimoni a Javier Moliner, després de setze anys al capdavant de la diputació castellonenca– no ha dubtat a parlar del “fabrisme” que, per comptes de campistes i zaplanistes, regna de fa anys a les comarques del nord. El 2005, en resposta al ministre Jordi Sevilla, Fabra va explicar que “les diputacions són capaces de liderar projectes tan importants per al desenvolupament com ara l’aeroport de Castelló o el parc temàtic Mundo Ilusión”. Sis anys més tard, l’aeroport és inaugurat però no hi ha cap vol programat, i l’àrea lúdica que la Diputació va preveure d’instal·lar al caliu de la megaurbanització Marina d’Or ha estat descartada per manca de disponibilitat econòmica.

Una altra característica és precisament aquests llimbs competencials en què viuen les diputacions, que superen sovint les seues funcions teòriques –oferir serveis, sobretot als ajuntaments mitjans i petits perquè se’n surten– i s’endeuten en infrastructures faraòniques de dubtosa rendibilitat.

Consens contra les diputacions

Al Principat hi ha consens sobre la necessitat que hi haja una institució intermèdia que faça la funció de servei als ajuntaments i que la divisió territorial provincial no és genuïna.
Segons que explica a EL TEMPS Eduard López, membre de la Diputació de Barcelona per ERC a la darrera legislatura, “amb un mapa municipal tan complicat com el de Catalunya és necessària una administració local de segon nivell que s’encarregui de la cooperació municipal, que faci polítiques a escala, per a compartir serveis, per a centralitzar la formació de treballadors dels ajuntaments, etcètera”. També Màrius Garcia, secretari de Política Municipal d’Iniciativa i vicepresident de la Diputació de Barcelona durant l’exercici passat, creu que cal una institució de caràcter local de segon nivell per a reequilibrar i que “ajuntaments petits i grans tots tinguin garantit l’accés al mateixos serveis”.

Al diputat de CiU i vice-president segon del Parlament de Catalunya, Lluís Corominas, li fa estrany que Zapatero i Rubalcaba “se n’adonin ara, quan el PSOE arriba al final del seu mandat a tantes diputacions, de què són aquestes institucions”. Des de CiU, assegura Corominas a EL TEMPS, “ja fa temps que diem que l’organització territorial no hauria de ser amb diputacions” i afegeix que “les vegueries tampoc no han de prestar els mateixos serveis”. Per a ell, les diputacions han gaudit “d’un finançament que no ha estat sota control d’unes altres administracions ni dels electors i han desenvolupat polítiques que han duplicat serveis que ja feien la Generalitat o els ajuntaments”. Corominas destaca el cas dels mitjans de comunicació provincials: “Les diputacions han acabat actuant en tots els àmbits, fins i tot en el de la comunicació. Es fa competència a mitjans privats i públics amb diners que haurien de ser destinats a polítiques de suport als municipis.”

Tot esperant les vegueries

Màrius Garcia explica que Iniciativa és partidària, tal com recull l’Estatut, de les vegueries i, per tant, el futur de les diputacions ha de ser “la conversió en les vegueries que recull el mapa que hi ha aprovat”. Però Garcia posa èmfasi en el fet que aquesta transformació “ha de fer-se sense que costi més diners”, sobretot en l’actual context de crisi econòmica.
Eduard López creu que la part pitjor de les diputacions és que responen a una “planta estatal que crea rebuig a Catalunya”. I és partidari “d’avançar cap a una planta diferent i que el consell de vegueria faci les seves funcions”.

La llei de vegueries que va impulsar el tripartit ha estat, de moment, aparcada. El diputat de CiU i vice-president segon del Parlament de Catalunya, Lluís Corominas, explica per què: “L’hem paralitzada per dues raons: primer, perquè no podem fer-la realitat sense la modificació de tres o quatre lleis estatals i, segon, perquè no ens serveix de substituir simplement diputacions per vegueries. Volem posar sobre la taula quines funcions concretes han de tenir les vegueries, quines la Generalitat i quines els ajuntaments.” Per això CiU vol presentar a la tardor l’avantprojecte de llei de governs locals de Catalunya que “eviti duplicitats” entre administracions i que, posteriorment, segons Corominas, aquesta llei vaja acompanyada de tres més: la de finances locals de Catalunya, la llei municipal de Catalunya i la d’organització territorial.

També Màrius Garcia (Iniciativa) destaca que cal “una llei de governs locals que sigui debatuda pel municipalisme”. Afegeix que és necessari acordar competències i “deixar molt clar què han de fer els ajuntaments i com s’han de finançar.”

Per a Corominas, amb la llei de vegueries aprovada l’anterior govern de la Generalitat “va voler fer un nom sense contingut” i “ara s’ha de fer el contingut”. Opina que tenir vegueries que “no se sap com es financen ni quines competències tenen no té sentit”.
L’altra llufa que pengen sovint a les diputacions és la de ser una institució inflada amb desenes d’assessors. Lluís Corominas afirma que la Diputació de Barcelona té fixat un màxim de 51 assessors, però assegura que “hi ha hagut reconversió de persones de confiança a personal funcionari i això fa que el límit de 51 no sigui real”.

Un insigne partidari de la supressió de les diputacions és Antoni Asunción, que va presidir la valenciana del 1983 al 1987. En una entrevista publicada ara fa just un any a EL TEMPS, Asunción apuntava que “l’administració provincial implica milers de milions d’euros i no té sentit, avui!” Qui fou alcalde de Manises (Horta) i ministre espanyol de l’Interior també assegurava que les diputacions comportaven “la duplicació de despeses”, però que “cal valor per tal de redreçar la situació”.

Com que n’he estat president –afegia Asunción–, sé que no tenen cap sentit. Hi ha duplicitat d’administracions!” I insistia: “l’estat de les autonomies ha generat un model perniciós: sempre havíem criticat el model central i ara resulta que l’hem reproduït a cada autonomia. Compte! Racionalitzem les coses. Tenim molt a fer, i potser és ara, quan baixa tant la recaptació, que hauríem de repensar-ho seriosament i traure’n la part positiva.”

La transformació de les diputacions s’acosta. Però qualsevol canvi demanarà la col·laboració del partit majoritari al govern espanyol. I el PP –ara com ara el primer a les enquestes– sembla l’únic satisfet amb aquestes institucions.

El Grup Nació Digital i el setmanari El Temps us ofereixen un tast -en línia i gratuïtament- dels continguts de la revista que podreu trobar als quioscos de tots els Països Catalans