El Marcos Hernández és poeta i ha viscut sis anys al carrer. Ha treballat des de nen a la construcció però una discapacitat a les cames el va limitar per fer feines físiques. Després d'una ruptura amb la seva parella es va quedar sense sostre i sense feina. Un dia, mentre demanava a la Plaça Universitat de Barcelona, va trobar-se amb l'Andrew Funk: "Jo li vaig demanar una moneda simpàtica i ell em va donar un projecte simpàtic".

Funk és coordinador del calendari solidari "La veritat despullada del carrer", format per 12 fotografies de persones sense sostre de Barcelona. Mitjançant una campanya de mecenatge, l'activista vol arribar als 6.912 euros per ajudar als protagonistes de les imatges. El seu objectiu és facilitar que abandonin el carrer i oferir-los dues opcions laborals: una que els hi permeti estabilitat econòmica i una altra que els ajudi a desenvolupar el seu talent.

El projecte es construeix colze a colze entre activistes i els beneficiaris de l'acció: "Això no és caritat. Les persones sense sostre han de fer un esforç molt gran i han de tenir el dret a fer-lo per sortir de la seva situació", explica Andrew Funk. Ell diu que l'administració està fent un gran treball però que no arriba a tot arreu. Per això fa un any va decidir llençar-se a la cerca de fons econòmics per oferir xarxes de suport de professionals a les persones sense sostre, que actualment superen les 900 a Barcelona.


Vídeo de la campanya de mecenatge pel calendari solidari "La veritat despullada del carrer"

Lamentablement, no sempre és una qüestió de diners. Funk lamenta que l'estigma social envers els sense sostre també posa moltes limitacions: "Costa trobar lloguers que acceptin a persones que tenen històries difícils i pagar un pis sencer a la ciutat és massa car". Per això "La veritat despullada del carrer" no es tracta només d'una qüestió de diners, també de divulgació i de trencar motlles: "Amb el calendari volem mostrar la bellesa i la cruesa del que fa el carrer al cos".

Ara el Marcos Hernández publicarà el seu primer llibre de poesia, Poemas sin techo. També cuida a un noi amb una paràlisi cerebral unes hores al dia, a més d'acompanyar a l'Andrew Funk allà on el projecte necessita mans. De tant en tant encara ha de baixar a Plaça Universitat per demanar però es mor de ganes de deixar de fer-ho. Amb un peu al carrer i un altre fora, el Marcos diu que deixar de preocupar-se per on dormir, què menjar i on demanar li ha permès aturar-se una estoneta curta per observar tot pel que ha passat.