Hi ha frases que, periòdicament, en els debats, en la política catalana i espanyola, treuen el cap. Una d'elles és aquella cita que, pel que sembla, va traslladar Miguel de Unamuno a Joan Maragall. La de “levantinos, os pierde la estética”, en referència a Catalunya. I, molt possiblement, l'encertava. Massa sovint l'estètica ens distreu d'allò que és més important. I ens obliga a fer coses que, és ben cert, costen d'entendre. Cal donar, en aquest punt, la raó al primer secretari del PSC, Miquel Iceta. Ja és ben estrany que el de ben segur president que surti del 27-S, tal com reforça el president de l'ANC, Jordi Sànchez, en aquest diari, sigui el que es presenta de número quatre a la llista.

Els catalans som així. Som estètics. Si som d'esquerres, ens fa por que els ortodoxos ens apedreguin per votar una llista encapçalada per Artur Mas. Encara que sigui de consens. Encara que sumi a Esquerra Republicana. Encara que moltes bases i diversos dirigents de Convergència tinguin una ideologia de centre-esquerra. Això, i la batalla electoral que, soterrada, somorta, continua viva recordant a convergents i republicans que no es poden baixar del tot les espases, ens porta a fer coses que, a ulls de fora, poden semblar estranyes. I a ulls dels adversaris són pólvora que va directe als canons.

Som com som. Però tan poca cosa no devem ser, si hem estat capaços de conservar una llengua, una cultura i un projecte polític durant més de tres-cents anys sense disposar d'estat. I aquesta manera de ser, estranya, també provoca que els dos principals partits polítics acceptin posar un antic rival com és Raül Romeva al capdavant de la candidatura. I, ara que ja tenim la part estètica una mica arreglada, en el que ens hauríem de centrar és en aconseguir una majoria àmplia. El cap de setmana passat, a l'Aplec del Pi de les Tres Branques, hi va haver una assistència discreta. Quan hauria d'haver estat més potent que mai, situats al punt en què estem. Si és perquè s'estava preparant el full de ruta per convèncer indecisos, no passa res. Hi ha més aplecs que llangonisses.