Amb el gran èxode republicà ocasionat per la victòria militar de l’exèrcit franquista, França i Mèxic van ser els països que més refugiats van acollir. La diàspora, però, va estendre’s per nombrosos països dels cinc continents, sobretot d’Europa, Amèrica i el nord d'Àfrica. Generalment, es tractava de grups d’exiliats relativament nombrosos, si bé en alguns casos hi hagué republicans que emprengueren una aventura individual, gairebé sols, aïllats de la resta de compatriotes fugitius, com és el cas del coronel Frederic Escofet i Alsina (1898-1987), cap dels mossos d’esquadra i Comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat, exiliat a Brussel·les fins a 1978, i Pere Oliver i Domenge (1886-1968), batlle de Felanitx i autor de La catalanitat de les Mallorques, que s’exilià a Filipines fins a 1952, any del seu retorn a Mallorca.
Un altre dels països que, si més no temporalment, acollí alguns pocs refugiats catalans republicans va ser Suïssa. S’hi refugià Josep Tarradellas i Joan (1899-1988), secretari general d’ERC en acabar-se la guerra i antic conseller primer al govern català on fou un dels homes forts de la Generalitat durant tot el conflicte bèl·lic. El futur president, passada la frontera francesa el febrer de 1939, s’establí amb la família a la població provençal de Sant Rafèu, però el govern franquista en demanà l’extradició i, el 1941, fou detingut pel govern col·laboracionista de Vichy que, després de tres mesos d’empresonament a Ais de Provença amb Gassol i Martí Feced, finalment l’alliberà després de la protesta ferma de la legació mexicana davant el mariscal Pétain, un cop viscut el precedent de la tragèdia del lliurament de Companys a l’Espanya franquista, i la intercessió del cardenal Vidal i Barraquer a qui Companys i Gassol havien salvat la vida.
Aquest fet l’obligà, per seguretat, a entrar a Suïssa i establir-se a Lausana, on el març de 1943 se li afegiren la muller i els dos fills, entrats irregularment, i hi aconseguí el dret d’asil. Hi havia arribat el 21 de novembre de 1942, en plena II Guerra Mundial, juntament amb Ventura Gassol i Carles Martí Feced, davant les reticències oficials de la Confederació Helvètica temorosa per l’arribada de possibles comunistes i anarquistes catalans, però amb l’acolliment solidari de l’esquerra suïssa i les esglésies protestants. Alhora, uns quants infants catalans, fills de republicans, van ser acollits directament per famílies i institucions suïsses, mentre que els tres polítics catalans van poder viure gràcies als ajuts de l’ambaixada de Mèxic, sempre vigilats amb discreció per la policia suïssa.
Tarradellas, Gassol i Martí Feced van estar-se inicialment a la pensió Georgette de Lausana, ciutat on, després, la família Tarradellas s’establí a l’avinguda Florimont, 13. El futur president explica, en el seu diari, que la nit de Nadal de 1942 va anar a la missa del gall, però que l’endemà acudí al temple protestant de Saint François on assistí a un culte i reconeix que tot i ser “bon mediterrani i catòlic”, se sentia més proper a la forma del culte protestant on va percebre “una devoció que arriba a fer-me espurnejar els ulls”. I afegeix: “Mai no havia vist un silenci tan emotiu”. Per aquelles dates rebé la visita de l’escriptora Aurora Bertrana que també es trobava a Suïssa, un país que ell admira per endreçat i amb un funcionariat amable i respectuós amb les lleis. L’abril de 1945 deixà, oficialment, el país helvètic, després d’haver-s’hi estat bona part de la II Guerra Mundial. Aquell juny, a Tolosa, fou confirmat en el càrrec de secretari general del seu partit, en un moment de dispersió de militants i dirigents, per Europa i Amèrica. I rebutjà també d’entrar com a ministre al govern de la República espanyola a l’exili.
Pel que fa al poeta i conseller de Cultura Ventura Gassol i Rovira (1893-1980), amb l’esclat de la revolució social a Catalunya, a més de protegir el patrimoni artístic i cultural, comptant sempre amb el suport del president Companys va facilitar la sortida del país de sacerdots i persones de dreta, en perill de mort per les accions d’incontrolats, fet aquest que el forçà a abandonar Catalunya l’octubre de 1936 i instal·lar-se a França, a París, a la Provença, sense cap destinació segura i estable a causa de la situació política. Així i tot, el 1937 fou artífex de l’exposició d’art català a París i en feu el discurs inaugural, per més que ja feia mesos que havia renunciat al seu càrrec al govern. Amb la dona i els fills a Mèxic, el juny de 1942 entrà a Suïssa i el novembre d’aquell any en sortí només per acompanyar-hi Tarradellas i Martí Faced en la seva entrada al país. Va estar-s’hi fins a l’octubre de 1946 quan s’establí a la propietat de Les Sablons, prop d’on s’havia instal·lat Tarradellas a Saint Martin le Beau, i on passarà tot l’exili, fins al seu retorn el 1977. Vidu d’esperança Galofré el 1944, tres anys després es casà a Suïssa amb Lucia Wild, una vídua francesa a qui havia conegut durant la seva estada al país helvètic, etapa en la qual va escriure poesia, crítica teatral i textos diversos en publicacions en francès, generalment de caràcter antifeixista.
El metge valencià Carles Martí Feced (1901-1982), des de Perpinyà i sempre a les ordres de Companys, ajudà els refugiats catalans els primers mesos d’exili. De Catalunya Nord passà amb la família a París i la tardor de 1939, a prop del president de la Generalitat, s’establí a Ar Baol-Skoubleg (La Baule, en francès). El 1941, entrà a Suïssa amb Tarradellas i Gassol, després d’haver estat detinguts a França pel govern col·laboracionista de Vichy. A Lausana col·laborà amb l’associació Les Pirates d’Ouchy i, finalitzat ja el conflicte bèl·lic mundial, treballa de metge a la població francesa de Chamonix, fins que el 1947 s’establí al Marroc on exercí la seva professió durant quasi tres dècades, primer en una zona desèrtica i més tard a Casablanca. Tornà al país el 1977, al costat de Tarradellas.
A Suïssa, a la part francòfona, hi feren estada també altres catalans no franquistes, per motius professionals, com Eugeni Xammar, Armand Obiols i Mercè Rodoreda. I també d’altres que hagueren d’abandonar el país l’estiu del 1936, com el cardenal Vidal i Barraquer, el canonge Carles Cardó, el mecenes Rafael Patxot o l’intel·lectual catòlic Ramon Sugranyes de Franch.
Per a saber-ne més: Exiliats, emigrants i altres trasplantats: la cultura catalana a Suïssa en el segle XX, Carme Eberenz-Greoles, Plançó, núm.94-96, 2015-2017, Lausana.
