13
de juny
de
2021, 07:44
Actualitzat:
14
de juny,
13:53h
La setmana no ha estat plàcida per a Jordi Sànchez. El moviment d'aval als indults d'Oriol Junqueras -que facilitava la feina a la Moncloa i va resultar perfectament coordinat amb el primer contacte públic entre Pere Aragonès i Pedro Sánchez- va motivar una resposta pública del secretari general de Junts. En la missiva -també publicada al diari Ara-, el número dos del partit de Carles Puigdemont qüestionava que Junqueras s'allunyés de la via unilateral i consolidava el relat per part del seu partit que el president d'ERC volia "tutelar" el president, una narrativa d'hostilitat que s'entén com el dard retornat pel que els republicans havien dit de Puigdemont durant les negociacions. Però el que ha acabat tenint recorregut de les paraules de Sànchez ha estat la interpretació de l'1 d'octubre com una votació no concloent sobre la independència. A Junts, la digestió ha resultat pesada.
"Soc dels qui creuen que l'1 d’octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència", va escriure el secretari general de Junts. Les reaccions es van succeir, des de Quim Torra fins a Laura Borràs, passant per Jordi Turull, així com de l'entorn de Waterloo. Elsa Artadi va insistir que l'1-O havia generat "un mandat" i Josep Rius va recalcar que havia estat un "referèndum" -dues veus, per cert, que van renunciar a ser al Govern- mentre Puigdemont ha optat per un silenci espès, només trencat per la filtració d'una conversa telefònica amb el número dos del seu partit. S'ha pronunciat el Consell per la República, això sí, per dir que la votació de l'1 d'octubre "va posar les bases" de l'estat propi.
Sànchez ha punxat la bombolla -les seves paraules, com escrivia Francesc-Marc Álvaro a NacióDigital, són "una injecció de veritat en una narrativa atrapada en un marc emocional"-, però les reaccions encadenades a Junts tenen a veure més amb la tensió que es viu al partit que amb la sacralització de l'1-O. El lideratge del secretari general no és ferm, perquè està despullat de complicitats en la polifonia de veus que és la formació. No és estrany, doncs, que hi hagi sectors al partit que en promoguin un relleu -cop de volant que seria sorprenent, encara més abans dels indults, perquè els suports a l'operació no són prou consistents-, per bé que a l'executiva i al grup parlamentari s'admeti que hi ha un "debat viu" sobre la figura del número dos de la formació. Es parla més en privat que en públic.
La manera com Sànchez va conduir la negociació amb ERC per formar el nou Govern -controlant-ne la informació, resolent-la en solitari amb Aragonès i apartant-ne figures com el vicepresident del partit Jordi Turull-, així com la tria de l'estructura governamental, que va deixar nombroses víctimes pel camí, ajuden a entendre els comentaris de l'última setmana. Els comentaris, i també el silenci calculat de Waterloo.
Sànchez veia tuteles a ERC i el que sembla precisament qüestionat és el seu ascendent a Junts. Perquè a ERC la figura de Junqueras se sabia allargada -els republicans sempre han millorat a les enquestes quan el seu líder ha tingut protagonisme en campanya-, però també s'havia preparat la construcció del rol presidencialista d'Aragonès. Allò d'"un president fent de president" -que repeteixen a Calàbria- era una premissa bàsica per a la cúpula republicana, també per compensar la cessió de poder a Junts en el repartiment de conselleries.
Quan arribin els indults -qüestió de setmanes, apunten a la Moncloa-, ERC formalitzarà la bicefàlia, emulant la fórmula del PNB: Aragonès, al capdavant del Govern, i Junqueras com a capità del partit. El primer, aspirant a construir un executiu perdurable i una legislatura amb recorregut; i, el segon, generant relat polític, trepitjant territori i fent més ample la formació. Pot semblar aviat, però els republicans ja pensen en la feina a fer de cara a les pròximes eleccions municipals. I l'estratègia recaurà en Junqueras. El president de la Generalitat i el president d'ERC parlen sempre que poden, també per via interposada, pels condicionants de la presó. Els seus col·laboradors descriuen una "relació de confiança", sense arestes.
Lideratges i tuteles, veritats i també narratives interessades. La setmana en què l'independentisme ha fet revisionisme de la tardor del 2017, també han supurat velles i noves hostilitats.
"Soc dels qui creuen que l'1 d’octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència", va escriure el secretari general de Junts. Les reaccions es van succeir, des de Quim Torra fins a Laura Borràs, passant per Jordi Turull, així com de l'entorn de Waterloo. Elsa Artadi va insistir que l'1-O havia generat "un mandat" i Josep Rius va recalcar que havia estat un "referèndum" -dues veus, per cert, que van renunciar a ser al Govern- mentre Puigdemont ha optat per un silenci espès, només trencat per la filtració d'una conversa telefònica amb el número dos del seu partit. S'ha pronunciat el Consell per la República, això sí, per dir que la votació de l'1 d'octubre "va posar les bases" de l'estat propi.
Sànchez ha punxat la bombolla -les seves paraules, com escrivia Francesc-Marc Álvaro a NacióDigital, són "una injecció de veritat en una narrativa atrapada en un marc emocional"-, però les reaccions encadenades a Junts tenen a veure més amb la tensió que es viu al partit que amb la sacralització de l'1-O. El lideratge del secretari general no és ferm, perquè està despullat de complicitats en la polifonia de veus que és la formació. No és estrany, doncs, que hi hagi sectors al partit que en promoguin un relleu -cop de volant que seria sorprenent, encara més abans dels indults, perquè els suports a l'operació no són prou consistents-, per bé que a l'executiva i al grup parlamentari s'admeti que hi ha un "debat viu" sobre la figura del número dos de la formació. Es parla més en privat que en públic.
La manera com Sànchez va conduir la negociació amb ERC per formar el nou Govern -controlant-ne la informació, resolent-la en solitari amb Aragonès i apartant-ne figures com el vicepresident del partit Jordi Turull-, així com la tria de l'estructura governamental, que va deixar nombroses víctimes pel camí, ajuden a entendre els comentaris de l'última setmana. Els comentaris, i també el silenci calculat de Waterloo.
Sànchez veia tuteles a ERC i el que sembla precisament qüestionat és el seu ascendent a Junts. Perquè a ERC la figura de Junqueras se sabia allargada -els republicans sempre han millorat a les enquestes quan el seu líder ha tingut protagonisme en campanya-, però també s'havia preparat la construcció del rol presidencialista d'Aragonès. Allò d'"un president fent de president" -que repeteixen a Calàbria- era una premissa bàsica per a la cúpula republicana, també per compensar la cessió de poder a Junts en el repartiment de conselleries.
Sànchez veia tuteles de Junqueras a Aragonès i el que sembla precisament qüestionat és el seu ascendent a Junts
Quan arribin els indults -qüestió de setmanes, apunten a la Moncloa-, ERC formalitzarà la bicefàlia, emulant la fórmula del PNB: Aragonès, al capdavant del Govern, i Junqueras com a capità del partit. El primer, aspirant a construir un executiu perdurable i una legislatura amb recorregut; i, el segon, generant relat polític, trepitjant territori i fent més ample la formació. Pot semblar aviat, però els republicans ja pensen en la feina a fer de cara a les pròximes eleccions municipals. I l'estratègia recaurà en Junqueras. El president de la Generalitat i el president d'ERC parlen sempre que poden, també per via interposada, pels condicionants de la presó. Els seus col·laboradors descriuen una "relació de confiança", sense arestes.
Lideratges i tuteles, veritats i també narratives interessades. La setmana en què l'independentisme ha fet revisionisme de la tardor del 2017, també han supurat velles i noves hostilitats.