És evident que José Montilla denigra la presidència de la Generalitat en buscar-se un escó de senador de segona regional -insisteixo: regional- per perpetuar-se en la política activa. Però, més enllà d'això, el que fa l'expresident és confirmar -per si encara calgués- que l'activitat de partit s'ha convertit en una professió assequible, sense requisits previs i ben pagada per a moltes persones que no saben fer gaire coses més que conspirar.

Montilla ha exhibit des de sempre una voracitat especial per als càrrecs. Quan n'ha tingut un a l'abast, l'ha assaltat. I quan ha pogut, n'ha conservat l'anterior, com quan va voler presidir la Diputació sense abandonar ni l'alcaldia de Cornellà, ni el lideratge del PSC i encara va tenir temps per presentar-se com a cap de llista a les eleccions espanyoles de 2004.

Ara, la decisió, tossuda, ha estat anar-se'n de senador a Madrid tot conservant l'oficina d'expresident que la Generalitat li finança a la Diagonal. I, a sobre, l'argument principal que ha fet servir és el de la seva relativa joventut (56 anys), sense tenir en compte com de malament ho està passant la seva generació i les condicions -econòmiques i morals- en què els estan expulsant del mercat laboral. "L'increïble home normal", deien quan la campanya. Au, vinga.