Carles Francino és un molt bon periodista. Ho puc afirmar perquè he treballat amb ell i això inclou haver informat -jo des d'Euskadi, en moltes ocasions- d'alguns dels moments més durs de la violència política al País Basc. Per això sé que el fet que ahir plorés en directe no té res d'impostura ni va més enllà d'un accident emocional enmig d'un oceà de professionalitat.

Dit això, crec que el periodisme espanyol ha caigut en una proximitat sentimental excessiva respecte al conflicte basc. Des d'aquell directe -tan elogiat- en el qual una periodista de TVE va plorar pel segrest de Miguel Ángel Blanco, tot ha estat implicació personal dels informadors. S'han exagerat, voluntàriament, les xifres de les manifestacions anti-ETA, els redactors s'han penjat pins, les pantalles han incorporat llaços negres i els informadors han utilitzat tota mena d'adjectius insultants que no es farien servir en cap altre cas.

Així que espero que la desaparició del terrorisme a Euskadi es tradueixi també en un major distanciament professional dels mitjans de comunicació de Madrid, víctimes d'una sentimentalitat desbordada que ha tingut un èxit periodísticament immerescut. Això sol ja seria una altra bona notícia.