L'últim aniversari de Puigdemont a l'exili?

Una arribada caòtica, plena d'incerteses polítiques i personals. La batalla judicial amb l'Estat per l'extradició, terreny adobat per als fracassos -fins ara- de Pablo Llarena. Una detenció al nord d'Alemanya, possiblement els moments més durs des del 2017. Un triomf incontestable a les eleccions europees, acompanyat d'una victòria en diferit als tribunals que li va permetre obtenir l'escó a Brussel·les i evidenciar el conflicte davant les institucions comunitàries. Una candidatura simbòlica al Parlament que va quedar per darrere del PSC i d'ERC. Influència notable en política interna, a Catalunya i a l'Estat, des de Waterloo. I projectes nascuts amb el segell de l'exili i sort variable, com ara l'extinta Crida Nacional o la marca consolidada de Junts per Catalunya.

Són només alguns dels episodis que ha protagonitzat Carles Puigdemont des que el 30 d'octubre del 2017 va posar els peus a Brussel·les, on ha travat amistats imprevistes com la de Valtònyc, aterrat aquest diumenge a Palma. Fa sis anys feia només tres dies que el Parlament havia declarat la independència, suficients per constatar que no se'n desplegarien els efectes, i els membres del Govern van adoptar dues estratègies: afrontar l'embat de l'Audiència Nacional -on residia la causa del procés- des de fora de l'Estat o bé anar a declarar davant la justícia espanyola, amb el risc conseqüent d'entrar en presó preventiva. Puigdemont es va erigir ràpidament en cara visible de l'exili -hi va arribar quan el fiscal general de l'Estat encara no havia presentat cap querella per rebel·lió- i, amb el pas del temps, va convertir-se en el principal -quasi únic- defensor de la legitimitat de l'1-O entre els dirigents de primer nivell.

El sisè aniversari de l'exili agafa Puigdemont en plena negociació amb el PSOE per la investidura de Pedro Sánchez, una circumstància que el 2017 hauria estat considerada una quimera. Aquesta negociació oberta, amb l'amnistia sobre la taula, és possiblement la millor oportunitat política de la qual disposa el líder a l'exili per abordar un retorn a Catalunya sense causes pendents, i per això està abanderant les converses per part del partit on milita. Si pot tornar a posar els peus a Girona, on va ser alcalde abans que Artur Mas l'escollís per substituir-lo, serà la fotografia de l'any. Perquè haurà posat fi a sis anys d'alt voltatge i costos personals elevats.

 

Fugint de l'extradició

Els esforços de la jutge Carmen Lamela, al principi, i de Pablo Llarena, després, no han servit mai perquè Puigdemont aterrés emmanillat a l'aeroport de Barajas. L'extradició de Puigdemont s'ha buscat des que va arrencar el periple a Brussel·les, i mai va semblar tan a prop quan va ser detingut a Alemanya el març del 2018. Però la justícia d'Schleswig-Holstein, com també la italiana el setembre del 2021 -després d'una detenció a L'Alguer-, mai ha comprat els arguments de la justícia espanyola. La qüestió ha estat tan complexa a nivell legal que Llarena va haver de presentar una sèrie de preguntes a la justícia europea per delimitar el terreny de joc. Un terreny de joc marcat, també, pel fet que Puigdemont és eurodiputat de ple dret.

 

La batalla per ser eurodiputat

A finals de desembre del 2019, Puigdemont va rebre una de les millors notícies des que és a l'exili. Possiblement, la millor des que va quedar alliberat de la presó de Neümunster i, mesos després, Alemanya va descartar l'extradició per un delicte de rebel·lió. Aquella jornada -que va coincidir amb la condemna a Quim Torra pel llaç groc de Palau- va servir perquè el Parlament Europeu l'acredités com a eurodiputat després de les traves de l'Estat un cop celebrades unes eleccions comunitàries en les quals va obtenir més d'un milió de vots. Ja com a eurodiputat va poder trepitjar Perpinyà, a la Catalunya Nord, en un bany de masses que el va consagrar un cop més com a cara visible de l'1-O i del corrent més legitimista de l'independentisme. No ha guanyat el pols per preservar la immunitat, però tampoc ha rebut cap euroordre més.
 

Influència a Catalunya (i a l'Estat)

"No es pot fer política a Catalunya i a Espanya sense tenir en compte el factor Puigdemont", acostumen a assenyalar des de l'entorn de l'expresident de la Generalitat. Ha estat clau a l'hora de prendre decisions en política catalana -la tria de Torra, la política de pactes de Junts, la sortida del Govern fa tot just un any, confecció de llistes electorals- i, a l'Estat, s'ha convertit en el principal enemic a abatre per part de la dreta i, a estones, també per a Sánchez. El líder del PSOE, en aquest sentit, ha passat de voler-lo extradir i de vantar-se de moure els fils de la Fiscalia a negociar directament amb ell per ser investit president del govern espanyol. Sis anys després, el destí ha posat les claus de la política estatal a les mans de Puigdemont.
 

Projectes d'èxit, projectes fallits

Des de Waterloo, Puigdemont ha mogut els fils de les successives reordenacions de l'espai postconvergent. Va arribar-hi com a militant del PDECat, però ràpidament va posar en marxa Junts com a marca electoral. El 2018 va impulsar la Crida Nacional per la República per encabir-hi tot l'independentisme, però només el PDECat i el grup parlamentari de Junts s'hi van sumar. Finalment, però, el partit sorgit de la refundació de CDC, amb figures com David Bonvehí i Marta Pascal al capdavant, va acabar segregat. La Crida no va enlairar-se mai, i la marca de Junts es va acabar convertint en un partit presidit per Puigdemont només durant dos anys, perquè el 2022 va cedir el relleu al tàndem Laura Borràs-Jordi Turull. Cap decisió adoptada des d'aquell moment, això sí, s'ha pres sense el seu vist-i-plau o sense que hi participés.
 
Crida i Junts a banda, Puigdemont també ha posat en marxa el Consell de la República, que havia de ser el punt de trobada de l'independentisme al voltant de la legitimitat de l'1-O però que mai ha acabat de convertir-se en referent absolut del moviment per les reticències d'ERC i la CUP. Les últimes dues consultes de l'entitat han retratat el moment que travessa, amb participacions que s'han situat al voltant del 5% del cens, establert en 90.000 afiliats. Si Puigdemont pacta la investidura de Sánchez i pot tornar, el Consell s'haurà de reformular.
 

El cost personal

Al llarg de tots aquests anys, l'expresident ha tastat l'amargor de la distància, com quan va morir el seu pare i no va poder acudir a l'enterrament. No sempre ha estat acompanyat de la família al complet -té dues filles-, amb el cost que això suposa, a banda de viure amb la incertesa de l'ofensiva judicial estatal i la limitació física de moviments. També ha vist com, aprofitant-se de la seva situació, no han faltat dirigents de Junts que han invocat el seu nom en massa ocasions, algunes d'elles sense ancoratge en la realitat. Sis anys després, havent resistit els embats de la justícia i sense haver trepitjat la presó més enllà de les breus experiències a Neümunster i a l'Alguer, aquest 2023 pot ser l'últim aniversari de l'exili. La pregunta immediatament posterior és aquesta: tornar per fer què? Només ell ho sap.