Fa dies que s'espera el senyal de desaparició definitiva d'un arcaïsme. Suposadament, pels volts d'aquest Nadal, ETA hauria d'emetre un comunicat que anunciés un alto-el-foc indefinit previ a l'autodissolució definitiva. S'acabarien així més de cinquanta anys que han condicionat fortament la societat basca i han col·locat l'Estat en situacions més que compromeses.

ETA ha generat milers de pàgines als diaris, centenars d'assajos específics, dotzenes de novel·les ambientades en aquell conflicte i unes quantes pel·lícules que recorda tothom. Però, poc a poc, ha anat reduïnt la seva base social, fins el punt que a hores d'ara ni tan sols entre la militància abertzale és majoritari el suport a la lluita armada per aconseguir objectius polítics.

El logo de la serp i la destral va ser magnètic durant el franquisme i la transició, però la seva pervivència ha anat sectaritzant l'esquerra abertzale, obligada a conviure políticament amb crims intolerables, amb un peu al carrer i l'altre a les presons.

L'independentisme basc ha anat tancant-se en si mateix, justificant el que és injustificable i responent violentament -com en el cas de la kale borroka- a la repressió i l'aïllament polític. L'esquerra abertzale és una tribu urbana més entre els joves, que odien i són odiats dins d'una mateixa societat.

Per això, ETA ha de buscar la millor manera de treure's del mig. Mig segle de patir i fer patir ha acabat fracassant perquè l'últim comando s'ha quedat sol.