04
de novembre
de
2023, 13:07
Actualitzat:
06
de novembre,
8:04h
Margalida Solivellas ha estat durant anys un dels rostres de les Illes Balears, els que va treballar com a corresponsal de TV3, exactament 36 (1986-2022). Ara, tot just jubilada, aquesta periodista de Selva (Mallorca), fa una radiografia de la realitat balear a Illes escapçades. Cròniques aïllades (La Campana).
La mirada de Solivellas s'endinsa en un territori que ha patit tot tipus de malfactors en l'urbanisme, el medi ambient i els diners públics, els nombrosos casos de corrupció i el paisanatge polític, que retrata amb agudesa. Explica molts detalls del judici del cas Nóos, que va ser determinant en el desprestigi de la monarquia. Però mostra també els trets esperançadors d'una terra que s'ha sabut mobilitzar quan ha estat agredida.
Per què aquest títol d'Illes escapçades?
Escapçar és tallar, però al meu poble escapçar també és barrejar les cartes, tallar i repartir. És la imatge d'unes illes com un terreny de joc, de molts jocs.
S'ha desfogat molt en aquest llibre?
He intentat que sigui un llibre periodístic, que posi en valor la feina periodística. No és un llibre pamfletari, hi surt reflectit el que jo penso però sempre basant-me en informacions que he pogut obtenir.
Té la sensació que s'informa bé de la realitat de les illes al Principat?
Es podria informar més i millor. Jo mateixa també podria, però ja sabem que també depèn dels qui decideixen els titulars i els temes principals dels mitjans.
El llibre traspua un cert dolor per la terra: corrupció, excessos del poder...
És que els territoris illencs són més vulnerables que els altres. El territori és molt limitat. Vaig fer un reportatge sobre aquest tema i un catedràtic d'Ecologia m'explicava que tot el que entra a les illes es queda, si entren milers de tetrabriks s'han de destruir allí mateix. Tota la brossa que hi entra s'hi queda, no es pot traslladar. S'han hagut de fer plantes d'incineració, però això va en detriment del canvi climàtic. El territori illenc és vulnerable en si mateix
Descriu amb molta cruesa l'evolució de la política balear des del primer govern autonòmic. Des que, a començaments dels 80, en un despatx de la banca March, es va decidir qui seria president, que va ser Gabriel Cañellas, d'Aliança Popular.
Sí. De fet, havia quedat empatat amb Fèlix Pons, socialista, que hagués pogut ser president. Va interessar a determinats sectors que fos Cañellas. Això ha sortit publicat. En un gran despatx a Madrid li van dir a Jeroni Albertí, d'Unió Mallorquina, que pactés amb Cañellas. Tot i que tots dos eren diferents i mai van tenir bona relació. Albertí havia estat un dels promotors de l'autonomia mentre que AP no va votar l'Estatut. Un Estatut on, per cert, es va incloure la famosa coma en el tema de la llengua.
La coma? Expliqui-ho això.
Quan es va discutir l'Estatut i es va tocar el tema de la llengua, es va redactar la frase "la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears"... D'aquesta manera, quedava clara la unitat de la llengua. Era un Estatut amb molt poques competències. Malgrat això, Cañellas, quan va ser president, no va fer una política contra la llengua. Va aprovar la Llei de normalització lingüística.
A les eleccions municipals i autonòmiques va haver un tsunami de dretes a gairebé arreu. Algun factor local explica també la derrota de l'esquerra a les Balears?
Va ser decisiu la desfeta de Podem i també la desaparició del PI-Proposta per les Illes, el successor d'Unió Mallorquina, que es va quedar sense representació. Això va ser clau. El PI tenia 3 representants. Han passat unes coses molt complicades. També hi ha un factor que explico en el llibre que fa tombar sempre les eleccions, que són les Pitiüses, Eivissa i Formentera. En aquest cas, es pensava que el que passés aquí es compensaria a Mallorca, però aquí també va guanyar la dreta perquè Podem va perdre la representació que hi tenia. Perquè el PSOE, amb la Francina Armengol, ha perdut una mica però s'ha mantingut.
Del que havia estat la Unió Mallorquina ara no hi ha representació?
Al Parlament, no. Al Consell de Mallorca, sí. És el primer cop que es dona.
I quina perspectiva li veu al govern Prohens, amb el suport de Vox?
Crec que serà un govern complicat. Perquè ha donat àrees molt sensibles a Vox. Però no només a Vox. Ha designat consellera d'Urbanisme a una persona molt vinculada a grans empreses. No seran quatre anys d'un govern plàcid.
Parlava abans de Cañellas i la normalització de la llengua. De fet, a les Balears, fins al govern de Bauzá, el PP no havia fet bandera de l'atac a la llengua. Ara han tornat els atacs a la llengua amb la nova majoria de dretes.
No era batallador en aquest tema. Crec que Bauzá sí que ho va utilitzar, li va servir molt per fer altres coses que quedaven amagades rere el tema de la llengua, perquè a ell li era igual la llengua. Crec que en el fons ell se sentia encantat d'aparèixer com un enemic de la normalització lingüística mentre anava requalificant espais del territori, com la platja de Sa Ràpita i Es Trenc. Ara està a Ciutadans al Parlament Europeu i potser acaba a Vox. Però tret de Bauzá, el PP no havia estat bel·ligerant en la llengua. Pensem que Prohens havia estudiat a la Pompeu Fabra. Quan era joveneta, al seu poble estava relacionada amb l'entorn més pròxim al PSM. Això una mica ha de marcar. Crec que ella el tema de la llengua potser el té clar, però no té majoria absoluta i no li queda altra pel pacte amb Vox.
L'ús social de la llengua també ha reculat a les Balears?
Igual. Crec que per tots els territoris la situació és una mica similar. Vivim processos similars, amb l'arribada de molts nouvinguts, són problemàtiques comunes.
Esmentàvem abans el cas de la Unió Mallorquina. Per què ha estat inviable l'estructuració d'un nacionalisme polític potent?
Per començar perquè nosaltres no diem Balears, diem Mallorca, Menorca i Formentera. Si a mi se'm demana d'on soc, no diré que soc balear, diré que soc de Mallorca. El mar és una frontera que separa.
Sí, això és una cosa tan òbvia que sovint ho oblidem.
El nom de les Illes Balears és l'oficial de la comunitat. Però no l'hem assumit. No diem que som de les Illes, i fins i tot hi ha una competència entre elles. És molt més forta la identitat de cada illa. Menorca, per exemple, sempre ha estat més lligada a Catalunya. Si havien d'anar al metge, venien més a Catalunya que a Mallorca, per entendre'ns. A Eivissa hi ha més lligam amb el País Valencià, està ple de professors procedents de València. Unió Mallorquina, a més, tenia un desavantatge en relació a la resta de les illes i és que la representació parlamentària discrimina positivament la resta de les illes. Per treure un diputat a Mallorca havies de treure 10.000 vots, aproximadament. A Formentera, amb 2.000 vots ja en treus un.
En la radiografia que fa de les Illes, una protagonista important és la monarquia. Dona molts detalls del rei emèrit. Hi ha anècdotes que desmenteixen la imatge del rei empàtic i proper. Com quan explica que els va clavar una bronca als diputats balears arran de la declaració del Parlament de l'illa de Cabrera d'àrea natural d'especial interès.
Les audiències amb el rei són objecte d'un secret absolut i no se'n pot explicar res. Però això va ser en una audiència a la mesa del Parlament. Ell va parlar de moltes coses i no es podia publicar. Però més d'un ho va explicar. Quan vaig escriure el llibre vaig parlar amb els exmembres de la mesa i m'ho van confirmar. El fet demostra que aquestes audiències no són només una qüestió de fotografies i salutacions sinó que també es parla de temes.
Explica episodis saborosos com tot el plet entorn el Palau de Marivent.
És la història de Juan de Saridakis, un pintor d'origen grec que era el propietari original del Palau de Marivent, que es deia Can Saridakis. En un moment donat va reclamar obres d'art i mobles que hi havia perquè hi havia una sentència judicial que obligava a tornar part del que hi havia a dins. Vam assabentar-nos que havien sortir camions amb mobles del palau però d'això no hi ha fotografies i el recinte té diverses portes. Amb els anys, la família Saridakis va cedir el palau a la Diputació de Mallorca. La residència podia servir per acollir caps d'estat però a condició que el recinte s'obrís al públic.
Això no es va complir.
En el primer govern de Francina Armengol i ja amb Felip VI rei, e sva arribar a un acord per obrir temporalment el jardí quan els reis no hi fossin. Ja va ser un pas. El Marivent que vaig viure jo els primers anys no és el Marivent d'ara.
En el llibre diu que en la pràctica va acabar sent la residència dels caps de setmana de Joan Carles I.
Es van produir situacions surrealistes perquè el rei venia i les autoritats -el president autonòmic, l'alcalde- havien d'anar a donar-li la benvinguda, tot i que no se sabia perquè no era una visita oficial. Era un fet habitual, sobretot quan ell mantenia la seva amistat amb Marta Gayà. Fins que un dia va ploure molt i ja es va dir a les autoritats que no calia que hi anessin més.
Palma de Mallorca va ser també un dels escenaris del declivi, amb el cas Nóos.
Va ser on va sortir tot el cas d'Iñaki Urdangarin. Jo vaig cobrir el judici.
Què va ser el que va trobar més espectacular del cas?
El més fort va ser la instrucció, quan van començar a sortir els noms de tots els implicats. Recordo que quan els periodistes estàvem allí, fent hores d'espera a l'Audiència de Palma, esperant si Urdangarin seria imputat, la gent que passava pel carrer ens deia: "No cal que espereu, que no els faran res". Era el sentiment que hi havia. Es va passar de la sensació que no passaria res al fet de la imputació i el judici.
La corrupció és un altre gran protagonista del llibre. El personatge que explica moltes connexions és Jaume Matas?
Matas i Maria Antònia Munar eren els màxims responsables dels seus respectius partits, el PP i Unió Mallorquina. Vaig estar a punt de fer un capítol només amb el nom de cada cas de corrupció amb els diners que hi estaven vinculats. Només això. Per poder fer un recompte final. Però era impossible. Quines quantitats havia de posar? Els doblers que s'havien cobrat de comissió? Un cas: Can Domenge, es van cobrar 4 milions de comissió per una finca que venien a 30 milions d'euros. Però els guanys previstos eren de 60 milions. Quina quantitat poso? Ara aquesta finca ja està tota urbanitzada, amb pisos i centre comercial. Quin ha estat el guany final? Qui s'ha beneficiat? És una maranya.
Tots aquests casos de corrupció els veu reproduïbles ara? O aquella època ja no pot tornar?
Jo crec que ara hi ha, suposadament, més controls. Potser si s'investigués es trobarien més casos. Pensem que quan es van destapar tots els casos, feia anys que s'havien produït. Hi ha maneres de gestionar que es repeteixen.
Parla d'un tsunami d'inversions estrangeres i compra de terrenys per part d'estrangers. Què està passant?
Vaig demanar informació sobre aquest tema i van calcular que el 60% de transaccions immobiliàries que s'estaven produint els darrers anys a les Illes eren amb noms de DNI estrangers. I en aquests 60% no es comptabilitzaven les transaccions a nom d'empreses.
I això a què es deu?
Perquè ara, a part de venir-hi a viure i tenir-hi residència, també venen a fer negocis, compren, rehabiliten, venen.
De quins països parlem?
És molt difícil comptabilitzar. Hi ha molts alemanys, però hi ha de tot, xinesos i molts àrabs.
Russos?
També. De fet, un cap de la màfia russa vivia a Calvià.
En el llibre parla dels casos d'estrangers residents que viuen molt al marge de la vida cultural i social de les Illes. Però hi ha excepcions.
N'hi ha que es queden a viure, porten els seus fills a l'escola pública, on els ensenyen la llengua. Parlo de la família de l'escriptor Robert Graves perquè és molt coneguda. Era un intel·lectual de primera línia. Una cosa que em va fer gràcia és que la seva filla deia que se'n reia del pare perquè parlava amb accent illenc. El fill petit va néixer a Mallorca. Els fills de Graves parlen un mallorquí sense accent. Quan van arribar era en temps de Franco i van anar a una escola en castellà. El mallorquí que van aprendre era el dels nens amb els qui jugaven al carrer.
I Michael Douglas?
Aquest estiu ha vingut. Es va dir que es volia vendre la casa però no ho ha fet encara. Crec que forma part dels residents estrangers que es fan entre ells. Té algun amic a la zona de Valldemossa i Deià.
La lectura del llibre en algun moment pot donar la sensació d'un cert pessimisme o d'un conformisme. Està ple de desgràcies: destrucció del territori, il·legalitats urbanístiques, excessos de la monarquia...
Però no és gens pessimista. Per això al final parlo de "les coses que no he dit": mentre passa tot això hi ha gent que fa poesia, canta, escriu, hi ha entitats de defensa del territori, etcètera. Mentre Mario Conde és rebut amb honors a Palma, Biel Majoral presenta les Cançons republicanes.
La societat civil de les Illes la veu més desperta, més vigilant que fa vint anys?
No. No crec que la societat estigui ara més compromesa que fa uns anys. Està una mica adormida, però si l'agredeixen més, reaccionarà, com va reaccionar en el passat.
La mirada de Solivellas s'endinsa en un territori que ha patit tot tipus de malfactors en l'urbanisme, el medi ambient i els diners públics, els nombrosos casos de corrupció i el paisanatge polític, que retrata amb agudesa. Explica molts detalls del judici del cas Nóos, que va ser determinant en el desprestigi de la monarquia. Però mostra també els trets esperançadors d'una terra que s'ha sabut mobilitzar quan ha estat agredida.
Per què aquest títol d'Illes escapçades?
Escapçar és tallar, però al meu poble escapçar també és barrejar les cartes, tallar i repartir. És la imatge d'unes illes com un terreny de joc, de molts jocs.
S'ha desfogat molt en aquest llibre?
He intentat que sigui un llibre periodístic, que posi en valor la feina periodística. No és un llibre pamfletari, hi surt reflectit el que jo penso però sempre basant-me en informacions que he pogut obtenir.
Té la sensació que s'informa bé de la realitat de les illes al Principat?
Es podria informar més i millor. Jo mateixa també podria, però ja sabem que també depèn dels qui decideixen els titulars i els temes principals dels mitjans.
El llibre traspua un cert dolor per la terra: corrupció, excessos del poder...
És que els territoris illencs són més vulnerables que els altres. El territori és molt limitat. Vaig fer un reportatge sobre aquest tema i un catedràtic d'Ecologia m'explicava que tot el que entra a les illes es queda, si entren milers de tetrabriks s'han de destruir allí mateix. Tota la brossa que hi entra s'hi queda, no es pot traslladar. S'han hagut de fer plantes d'incineració, però això va en detriment del canvi climàtic. El territori illenc és vulnerable en si mateix
"El mar és una frontera que separa, si a mi se'm demana d'on soc, no diré que soc balear, diré que soc de Mallorca"
Descriu amb molta cruesa l'evolució de la política balear des del primer govern autonòmic. Des que, a començaments dels 80, en un despatx de la banca March, es va decidir qui seria president, que va ser Gabriel Cañellas, d'Aliança Popular.
Sí. De fet, havia quedat empatat amb Fèlix Pons, socialista, que hagués pogut ser president. Va interessar a determinats sectors que fos Cañellas. Això ha sortit publicat. En un gran despatx a Madrid li van dir a Jeroni Albertí, d'Unió Mallorquina, que pactés amb Cañellas. Tot i que tots dos eren diferents i mai van tenir bona relació. Albertí havia estat un dels promotors de l'autonomia mentre que AP no va votar l'Estatut. Un Estatut on, per cert, es va incloure la famosa coma en el tema de la llengua.
Margalida Solivellas radiografia les Balears en el llibre "Illes escapçades". Foto: Hugo Fernández
La coma? Expliqui-ho això.
Quan es va discutir l'Estatut i es va tocar el tema de la llengua, es va redactar la frase "la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears"... D'aquesta manera, quedava clara la unitat de la llengua. Era un Estatut amb molt poques competències. Malgrat això, Cañellas, quan va ser president, no va fer una política contra la llengua. Va aprovar la Llei de normalització lingüística.
A les eleccions municipals i autonòmiques va haver un tsunami de dretes a gairebé arreu. Algun factor local explica també la derrota de l'esquerra a les Balears?
Va ser decisiu la desfeta de Podem i també la desaparició del PI-Proposta per les Illes, el successor d'Unió Mallorquina, que es va quedar sense representació. Això va ser clau. El PI tenia 3 representants. Han passat unes coses molt complicades. També hi ha un factor que explico en el llibre que fa tombar sempre les eleccions, que són les Pitiüses, Eivissa i Formentera. En aquest cas, es pensava que el que passés aquí es compensaria a Mallorca, però aquí també va guanyar la dreta perquè Podem va perdre la representació que hi tenia. Perquè el PSOE, amb la Francina Armengol, ha perdut una mica però s'ha mantingut.
Del que havia estat la Unió Mallorquina ara no hi ha representació?
Al Parlament, no. Al Consell de Mallorca, sí. És el primer cop que es dona.
I quina perspectiva li veu al govern Prohens, amb el suport de Vox?
Crec que serà un govern complicat. Perquè ha donat àrees molt sensibles a Vox. Però no només a Vox. Ha designat consellera d'Urbanisme a una persona molt vinculada a grans empreses. No seran quatre anys d'un govern plàcid.
Parlava abans de Cañellas i la normalització de la llengua. De fet, a les Balears, fins al govern de Bauzá, el PP no havia fet bandera de l'atac a la llengua. Ara han tornat els atacs a la llengua amb la nova majoria de dretes.
No era batallador en aquest tema. Crec que Bauzá sí que ho va utilitzar, li va servir molt per fer altres coses que quedaven amagades rere el tema de la llengua, perquè a ell li era igual la llengua. Crec que en el fons ell se sentia encantat d'aparèixer com un enemic de la normalització lingüística mentre anava requalificant espais del territori, com la platja de Sa Ràpita i Es Trenc. Ara està a Ciutadans al Parlament Europeu i potser acaba a Vox. Però tret de Bauzá, el PP no havia estat bel·ligerant en la llengua. Pensem que Prohens havia estudiat a la Pompeu Fabra. Quan era joveneta, al seu poble estava relacionada amb l'entorn més pròxim al PSM. Això una mica ha de marcar. Crec que ella el tema de la llengua potser el té clar, però no té majoria absoluta i no li queda altra pel pacte amb Vox.
Margalida Solivellas durant l'entrevista amb Nació Foto: Hugo Fernández
L'ús social de la llengua també ha reculat a les Balears?
Igual. Crec que per tots els territoris la situació és una mica similar. Vivim processos similars, amb l'arribada de molts nouvinguts, són problemàtiques comunes.
"El rei Joan Carles I venia molts caps de setmana i les autoritats havien d'anar a donar-li la benvinguda, tot i que no era una visita oficial, era surrealista"
Esmentàvem abans el cas de la Unió Mallorquina. Per què ha estat inviable l'estructuració d'un nacionalisme polític potent?
Per començar perquè nosaltres no diem Balears, diem Mallorca, Menorca i Formentera. Si a mi se'm demana d'on soc, no diré que soc balear, diré que soc de Mallorca. El mar és una frontera que separa.
Sí, això és una cosa tan òbvia que sovint ho oblidem.
El nom de les Illes Balears és l'oficial de la comunitat. Però no l'hem assumit. No diem que som de les Illes, i fins i tot hi ha una competència entre elles. És molt més forta la identitat de cada illa. Menorca, per exemple, sempre ha estat més lligada a Catalunya. Si havien d'anar al metge, venien més a Catalunya que a Mallorca, per entendre'ns. A Eivissa hi ha més lligam amb el País Valencià, està ple de professors procedents de València. Unió Mallorquina, a més, tenia un desavantatge en relació a la resta de les illes i és que la representació parlamentària discrimina positivament la resta de les illes. Per treure un diputat a Mallorca havies de treure 10.000 vots, aproximadament. A Formentera, amb 2.000 vots ja en treus un.
En la radiografia que fa de les Illes, una protagonista important és la monarquia. Dona molts detalls del rei emèrit. Hi ha anècdotes que desmenteixen la imatge del rei empàtic i proper. Com quan explica que els va clavar una bronca als diputats balears arran de la declaració del Parlament de l'illa de Cabrera d'àrea natural d'especial interès.
Les audiències amb el rei són objecte d'un secret absolut i no se'n pot explicar res. Però això va ser en una audiència a la mesa del Parlament. Ell va parlar de moltes coses i no es podia publicar. Però més d'un ho va explicar. Quan vaig escriure el llibre vaig parlar amb els exmembres de la mesa i m'ho van confirmar. El fet demostra que aquestes audiències no són només una qüestió de fotografies i salutacions sinó que també es parla de temes.
Margalida Solivellas: "Nosaltres no diem Balears, sinó Mallorca, Menorca o Formentera". Foto: Hugo Fernández
Explica episodis saborosos com tot el plet entorn el Palau de Marivent.
És la història de Juan de Saridakis, un pintor d'origen grec que era el propietari original del Palau de Marivent, que es deia Can Saridakis. En un moment donat va reclamar obres d'art i mobles que hi havia perquè hi havia una sentència judicial que obligava a tornar part del que hi havia a dins. Vam assabentar-nos que havien sortir camions amb mobles del palau però d'això no hi ha fotografies i el recinte té diverses portes. Amb els anys, la família Saridakis va cedir el palau a la Diputació de Mallorca. La residència podia servir per acollir caps d'estat però a condició que el recinte s'obrís al públic.
Això no es va complir.
En el primer govern de Francina Armengol i ja amb Felip VI rei, e sva arribar a un acord per obrir temporalment el jardí quan els reis no hi fossin. Ja va ser un pas. El Marivent que vaig viure jo els primers anys no és el Marivent d'ara.
En el llibre diu que en la pràctica va acabar sent la residència dels caps de setmana de Joan Carles I.
Es van produir situacions surrealistes perquè el rei venia i les autoritats -el president autonòmic, l'alcalde- havien d'anar a donar-li la benvinguda, tot i que no se sabia perquè no era una visita oficial. Era un fet habitual, sobretot quan ell mantenia la seva amistat amb Marta Gayà. Fins que un dia va ploure molt i ja es va dir a les autoritats que no calia que hi anessin més.
"Als periodistes que esperàvem a l'Audiència de Palma durant el judici pel cas Nóos, la gent que passava pel carrer ens deia: 'No cal que espereu, que no els faran res'"
Palma de Mallorca va ser també un dels escenaris del declivi, amb el cas Nóos.
Va ser on va sortir tot el cas d'Iñaki Urdangarin. Jo vaig cobrir el judici.
Què va ser el que va trobar més espectacular del cas?
El més fort va ser la instrucció, quan van començar a sortir els noms de tots els implicats. Recordo que quan els periodistes estàvem allí, fent hores d'espera a l'Audiència de Palma, esperant si Urdangarin seria imputat, la gent que passava pel carrer ens deia: "No cal que espereu, que no els faran res". Era el sentiment que hi havia. Es va passar de la sensació que no passaria res al fet de la imputació i el judici.
Margalida Solivellas retrata els nombrosos casos de corrupció durant l'etapa de govern del PP a les Illes. Foto: Hugo Fernández
La corrupció és un altre gran protagonista del llibre. El personatge que explica moltes connexions és Jaume Matas?
Matas i Maria Antònia Munar eren els màxims responsables dels seus respectius partits, el PP i Unió Mallorquina. Vaig estar a punt de fer un capítol només amb el nom de cada cas de corrupció amb els diners que hi estaven vinculats. Només això. Per poder fer un recompte final. Però era impossible. Quines quantitats havia de posar? Els doblers que s'havien cobrat de comissió? Un cas: Can Domenge, es van cobrar 4 milions de comissió per una finca que venien a 30 milions d'euros. Però els guanys previstos eren de 60 milions. Quina quantitat poso? Ara aquesta finca ja està tota urbanitzada, amb pisos i centre comercial. Quin ha estat el guany final? Qui s'ha beneficiat? És una maranya.
Tots aquests casos de corrupció els veu reproduïbles ara? O aquella època ja no pot tornar?
Jo crec que ara hi ha, suposadament, més controls. Potser si s'investigués es trobarien més casos. Pensem que quan es van destapar tots els casos, feia anys que s'havien produït. Hi ha maneres de gestionar que es repeteixen.
Parla d'un tsunami d'inversions estrangeres i compra de terrenys per part d'estrangers. Què està passant?
Vaig demanar informació sobre aquest tema i van calcular que el 60% de transaccions immobiliàries que s'estaven produint els darrers anys a les Illes eren amb noms de DNI estrangers. I en aquests 60% no es comptabilitzaven les transaccions a nom d'empreses.
I això a què es deu?
Perquè ara, a part de venir-hi a viure i tenir-hi residència, també venen a fer negocis, compren, rehabiliten, venen.
"La desfeta de Podem i del successor d'Unió Mallorquina, el PI, van ser claus pel triomf de la dreta"
De quins països parlem?
És molt difícil comptabilitzar. Hi ha molts alemanys, però hi ha de tot, xinesos i molts àrabs.
Russos?
També. De fet, un cap de la màfia russa vivia a Calvià.
Margalida Solivellas amb la portada del llibre. Foto: Hugo Fernández
En el llibre parla dels casos d'estrangers residents que viuen molt al marge de la vida cultural i social de les Illes. Però hi ha excepcions.
N'hi ha que es queden a viure, porten els seus fills a l'escola pública, on els ensenyen la llengua. Parlo de la família de l'escriptor Robert Graves perquè és molt coneguda. Era un intel·lectual de primera línia. Una cosa que em va fer gràcia és que la seva filla deia que se'n reia del pare perquè parlava amb accent illenc. El fill petit va néixer a Mallorca. Els fills de Graves parlen un mallorquí sense accent. Quan van arribar era en temps de Franco i van anar a una escola en castellà. El mallorquí que van aprendre era el dels nens amb els qui jugaven al carrer.
I Michael Douglas?
Aquest estiu ha vingut. Es va dir que es volia vendre la casa però no ho ha fet encara. Crec que forma part dels residents estrangers que es fan entre ells. Té algun amic a la zona de Valldemossa i Deià.
La lectura del llibre en algun moment pot donar la sensació d'un cert pessimisme o d'un conformisme. Està ple de desgràcies: destrucció del territori, il·legalitats urbanístiques, excessos de la monarquia...
Però no és gens pessimista. Per això al final parlo de "les coses que no he dit": mentre passa tot això hi ha gent que fa poesia, canta, escriu, hi ha entitats de defensa del territori, etcètera. Mentre Mario Conde és rebut amb honors a Palma, Biel Majoral presenta les Cançons republicanes.
La societat civil de les Illes la veu més desperta, més vigilant que fa vint anys?
No. No crec que la societat estigui ara més compromesa que fa uns anys. Està una mica adormida, però si l'agredeixen més, reaccionarà, com va reaccionar en el passat.