29
d'octubre
de
2022, 10:38
Actualitzat:
10:38h
Capbussar-se en la història de Catalunya pot ser útil per desentrellar molts dels interrogants que s'han obert entorn la realitat política catalana. És el que ha fet Maria Vila (Barcelona, 1990) amb Tornarà a ser rica i plena (Bruguera). Una mirada sobre el passat que vol ser fresca i trencadora, i que alhora porta un títol que invoca un futur factible i esplendorós.
Vila no és historiadora sinó llicenciada en Dret i comentarista política. Opina a diversos mitjans, entre ells NacióDigital. Va ser militant de la FNEC i ha estat una de les impulsores de l'associació Drets. I ara s'ha enfrontat al repte de revisar el passat col·lectiu, amb la voluntat expressa d'evitar enfocaments folkloritzants, que no amaga que la irriten profundament. Aquí parla també sense embuts.
- En la breu biografia que apareix en el llibre, s'hi pot llegir que no va córrer davant dels grisos ni va ser voluntària dels Jocs. Però va ser en un col·legi l'1-O?
- Sí, no hi vaig dormir, però. Anava amunt i vall per comprovar el dispositiu que vam muntar amb Drets per fer d'assistència a tot arreu. No haver corregut davant dels grisos ni haver estat voluntària és una broma per dir que he intentat que la mirada fos el més fresca possible. Moltes vegades, la història de Catalunya l'ha explicada gent molt més gran que jo, amb un enfocament molt concret sobre la Transició, la dictadura i més enrere. He intentat despullar-me de tots aquests prejudicis que molta gent arrossega per motius evidents de biografia i fer-ho d'una manera més desacomplexada.
- Per què ha escrit el llibre? Creu que els historiadors no fan prou bé la seva feina?
- En absolut. Va ser una proposta de l'editorial, que m'ha donat llibertat absoluta per fer això, una història desacomplexada. M'interessava també fer-ho com una teràpia personal. Estava en un moment en què Catalunya em feia molta bola. Vaig voler fer el que a mi m'hauria agradat que m'expliquessin. Sobretot pel to. I trencant alguns tòpics. Darrera hi ha una feinada de documentació i recerca.
- La primera figura que destaca és una dona, Ermessenda de Carcassona. Això ho té ben clar.
- Semblava que si s'havia de començar per algun moment concret havia de ser quan el feudalisme deixa de ser-ho i Barcelona es posa al centre i comença a exercir de capital. Ermessenda hi juga un paper en això. En llenguatge molt tevetresí, dic que és la dona més important de la història de Catalunya. A molta gent li sona el personatge, però potser no la posa en context.
"En els darrers tres o quatre segles, sempre que hi ha hagut l'oportunitat d'emancipar-se, ens ha fet por"
- Assegura que la derrota és el fil que relliga la història nostra. La primera clatellada va ser a Muret. Home, s'ha perdut bastant, però entremig també s'ha guanyat.
- Sí, és més una provocació que una altra cosa. Ara, en la història moderna i contemporània sí que és evident. I, més enrere, jugo amb algun eufemisme processista de quan el món ens mirava de veritat i exercíem un domini claríssim. Però la derrota relliga. Sovint ens avancem a la història i la història ens acaba passant per damunt.
Maria Vila Redon. Foto: Adrià Costa
- En un moment determinat diu que ens fa nosa la força.
- La sensació que tinc és que sempre que hi ha hagut l'oportunitat d'emancipar-se, en els darrers tres o quatre segles, arriba un moment en què ens fa por. No sabem calibrar les forces que tenim. Tot i que és un concepte que està molt grapejat, ens falta idea d'estat.
- Quan tracta del Compromís de Casp, qüestiona la tesi tradicional que assegura que va ser cabdal en el declivi posterior.
- Em va interessar molt un llibre d'Alan Ryder, El naufragi de Catalunya, on explica precisament aquest tema. Per mi, el fons són les elits catalanes que no van saber jugar bé les seves cartes a favor del país, i no dels seus interessos. Ferran d'Antequera ja els estava bé perquè pensen que al ser aliè al país serà més fàcil de manipular. I, al principi, això no funciona malament. Després, Alfons va a Nàpols i ja no torna, i la situació es va degradant. Però el que dic és que s'hauria pogut evitar que es degradés. I això no seria una conseqüència directa del fet que el Compromís de Casp anés com va anar.
- Apunta al llibre que a Casp la delegació catalana ja hi va anar dividida.
- Va ser una jugada de Vicenç Ferrer i la cosa acaba com el rosari de l'aurora. Però crec que Catalunya no tenia una idea clara de què volia.
- I després hi la Guerra Civil del segle XV, un tema que potser explica moltes coses i caldria aprofundir-hi. La historiografia romàntica ha tractat malament el rei Joan II, però potser és un personatge més complex.
- Penso que també és un moment en què les elits miren pels seus propis interessos i descuiden una certa visió integral del futur més immediat. Josep Fontana en parla molt. S'ha posat la creu a Joan II. És un rei que no comença malament, però es troba amb un munt d'obstacles que desemboquen en una escabetxina generalitzada. Si anem al segle XVII, la figura de Pau Claris després de la Guerra dels Segadors també em recorda el passat més immediat.
- Digui'm.
- És un home que no pretenia de bon principi declarar la independència. Ho acaba fent perquè creu que els esdeveniments no li donen cap altra sortida per pressionar el contrari i portar-lo a la negociació. És exactament el que passa el 2017. Al segle XVII, es desemboca en el Tractat dels Pirineus i es perd una part del territori. Catalunya es troba enmig d'un entrepà de castellans i francesos del qual ja no podrà sortir-ne. Tenia por que m'acusessin d'una visió presentista. Evidentment, no es tracta d'un llibre acadèmic, però he volgut fer un treball rigorós.
Maria Vila: "No sabem calibrar les forces que tenim". Foto: Adrià Costa
- Un altre moment difícil és el dels anys previs al 1714, quan Felip V jura com a rei. Després, les institucions catalanes van trencar amb ell i es van adherir a la causa de l'arxiduc Carles. Es van tornar a equivocar les elits?
- Jo també m'he fet aquesta pregunta. És un jardí on hi entro bastant, però no en trec conclusions. Van donar l'esquena a Felip V no per rebequeria, sinó perquè Felip V incompleix els seus compromisos. També em pregunto si la idea de l'arxiduc era pròpia o si l'Aliança va veure que hi havia un element de disrupció que podia anar bé. El que sí que és cert és que quan Carles es fa amb el tron d'Àustria, hi ha mesos de discussió al Parlament britànic però aquí ens llancem a una resistència suïcida, esperant un miracle. I suposo que tothom ho sabia. També és cert que en la guerra de Successió hi ha dues visions diferents sobre com seria el món que venia.
- La historiografia romàntica ens ha fet més mal que bé?
- No ho diria així. En un moment en què tot era un desert, va fer la seva funció. Però està bé que ara en puguem parlar.
- El que passa a Catalunya anuncia el que passa al món. Una mica prepotent, no?
- Sí. És una cosa una mica pujoliana, com allò d'anar pel món i tenir-ho tot pagat. No sé si és prepotent perquè no estic segura que això d'avançar-se massa sigui positiu. Avançar-se a la història no ens ha afavorit.
- Tenir raó abans d'hora no sempre és positiu.
- Exacte. Hauria estat millor viure les coses quan tocava.
- En quines coses ens hem avançat tant?
- En el Consolat de Mar, quan es crea una xarxa en què els interessos comuns es vegin afavorits. Amb un vessant comercial i econòmic. I això és el que fa que tingui èxit. És el que faran Anglaterra i Holanda més tard. El 1714 també és això, amb dues visions sobre Europa que es conflictivitzen a Catalunya. També al segle XX, amb els problemes que va tenir la República.
Maria Vila: "Putin va prendre bona nota de l'1-O". Foto: Adrià Costa
- I amb el procés, en què ens hem avançat?
- Doncs semblaré una flipada, però en el llibre dic que Vladímir Putin en va prendre bona nota. El procés va posar sobre la taula si era possible resoldre disputes com la sobirania d'una manera democràtica i pacífica. Quan el ministre d'Exteriors rus respon a la UE que no admet lliçons sobre el cas Navalny quan hi ha persones a la presó per organitzar un referèndum, això és així. Europa va perdre una oportunitat de prendre partit en una cosa on pot fer una aportació al món, que és blindar un espai de drets universals. La violència policial de l'1-O era el màxim que l'estat espanyol es podia permetre. Perquè ja no estem en un moment en què treure els tancs al carrer surti gratis a l'Europa occidental.
"M'interessava fer el llibre com una teràpia personal, en un moment en què Catalunya em feia molta bola"
- Quan diu que Putin ha pres nota del que va passar aquí, vol dir que els conflictes es resolen per la força?
- Que podien no haver-se resolt per la força. El fracàs d'una sortida dialogada al conflicte afecta negativament a les dues bandes. Com s'està degradant la política catalana i l'espanyola té a veure també en com es va gestionar l'1-O. Quan Putin anuncia "l'operació militar especial", ho fa invocant resolucions de l'ONU. Aquest desvergonyiment per retorçar les paraules i l'estat de dret fins al punt que res vol dir res. I aleshores tot és possible.
- Amb quins personatges de la història compararia els principals líders independentistes? Per exemple, Carles Puigdemont.
- Puigdemont em recorda clarament a Pau Claris. No calibra les pròpies forces, acaba fent una cosa que no vol fer perquè creu que podrà moure les fitxes del tauler, però sense haver treballat les seves pròpies fitxes. Al llibre faig la broma de quan han durat les repúbliques catalanes. La de Claris una mica més que la de Puigdemont, però no pas gaire. Fins que es ven als francesos.
- I Oriol Junqueras?
- El Lluís Companys dels Fets d'Octubre. Que, en realitat, és la mateixa cara de la moneda, de com s'atia l'entusiasme per voler-lo aplacar. Companys intenta carregar-se Estat Català i l'independentisme dins d'Esquerra amb els Fets d'Octubre.
- I Pere Aragonès?
- No ho sé. Ara mateix no se m'acut cap personatge.
Maria Vila acaba de publicar "Tornarà a ser rica i plena". Foto: Adrià Costa
- Artur Mas, a qui li recorda?
- En el llibre soc molt crític amb ell. Critico molt quan es diu que el procés va començar amb la sentència de l'Estatut. En aquell moment ja estaven bategant les consultes, que per mi va ser la veritable inflexió. La feina que feia Pujol de contenir les aspiracions nacionals i donar peixet, Mas la vol dur a un altre estadi per atiar-lo i tenir-lo captiu. Quan l'escolto en algunes entrevistes en què fa crítiques com si ell no hi tingués res a veure, em sembla bastant deshonest per part seva.
- No sé quin personatge podria ser... Cambó va atiar també en alguns moments els entusiasmes, com va fer amb la Campanya per l'Autonomia el 1919.
- No ho sé, però Cambó em sembla més responsable. En parlo poc i potser soc injusta i n'hauria d'haver parlat més. Possiblement, la Bernat Metge és l'obra cultural més gran que s'ha fet en aquest país. No ho tenim pas en compte.
- Diu en un moment del llibre que la repressió va ser "l'eina més esmolada per exercir un xantatge emocional" sobre la gent.
- Quan l'1-O al vespre hi ha una compareixença, que havia de ser per donar els resultats, i l'únic objecte és posar els focus en la violència policial, en aquell moment ja es va veure per on aniria tot. Estimular els sentiments que la repressió provoca en la gent donaria rèdits, sobretots electorals. Ara potser és un punt d'inflexió perquè cada vegada cola menys. No sé de quina manera articularan això en futures eleccions per seguir traient-ne rèdits.
- Creu que el lideratge independentista ha utilitzat la repressió per fer xantatge a la gent?
- Absolutament. Això ho he dit sempre, des del 2017.
- Se sent enganyada?
- Jo aquest procés ja el vaig passar el desembre del 2017. Tot allò de vota el president perquè torni el president era una mentida com una casa. I Esquerra, per la seva banda, també va fer servir els seus arguments, dient que s'estava votant República, quan no tenia res a veure amb això, sinó a tornar a ocupar la Generalitat. Allò del govern efectiu, que d'efectivitat no n'hi havia cap. Ara queda malament dir que jo ja ho deia. No ho dic per donar lliçons. És un dol que ja vaig passar. Després vaig intentar humilment posar el meu granet de sorra quan ens vam presentar a les eleccions a Barcelona per mirar de revertir això i no va anar bé. Però aquest és un procés mental que cada cop està fent més gent.
Maria Vila: "Haurien de plegar tots". Foto: Adrià Costa
- I qui creu que enganya més, qui diu que s'ha de complir el mandat de l'1-O o qui assegura que s'ha d'aprofundir la via del diàleg?
- És el mateix engany repartit en diferents papers, segons com cadascun creu que pot omplir el seu nínxol electoral.
"Puigdemont em recorda Pau Claris, que no va calibrar les seves forces; Junqueras, el Companys que amb els Fets d'Octubre intenta carregar-se l'independentisme dins ERC"
- Com ha viscut la crisi del Govern, amb la ruptura entre ERC i Junts?
- No hi ha crisi. Quan es parla de crisi de l'estratègia... No n'hi ha hagut mai una estratègia independentista. Una estratègia per fer efectiva la independència no ha existit mai. Tot s'anirà degradant mentre no s'afronti la qüestió essencial.
- Però no crec que hagi passat mai que quan un procés no surt bé, apareguin els dirigents dient que tot era mentida. Perquè les coses són més complicades.
- Sí, però haurien de plegar tots. No hi ha una renovació de lideratges, funcionen uns sistemes de lleialtats.
- I després d'aquesta mirada de la història, com veu el futur?
- No sé, per exemple, em molesta molt tot aquest discurs catastrofista sobre la llengua. El català ha existit sempre, posem 800 anys, i ha sobreviscut a totes les inclemències. És aquesta lluita eterna entre l'estat que no té prou força per eliminar-nos i nosaltres que no en tenim prou per emancipar-nos. I crec que això continuarà així fins que ens emancipem de veritat. Però, tornant al tema de la llengua, hi ha una idea molt folkloritzant de Catalunya i de la llengua de la qual intento defugir en el llibre. En aquest sentit, és l'anticatalanor. Penso que el folklore és molt empobridor. Em sembla una anomalia que la llengua pengi de Cultura. Per què no d'Exteriors? La llengua no és només literatura, sinó la manera com ens projectem al món. O a Empresa. És molt pujolista aquesta voluntat folkloritzant, que és paralitzadora.