Les dues legislatures del tripartit van estar fortíssimament connotades pel debat sobre l'Estatut. Primer, al llarg del seu debat i aprovació al Parlament de Catalunya i, posteriorment, pel -penós- itinerari pels passadissos del Congrés i el Senat. Un viatge lamentable i ple de gestos d'escàs patriotisme, com les esmenes del PSC contra la voluntat del Parlament i, després, el pacte Mas-Zapatero. Tot plegat, una odissea sense èpica que va acabar amb una sentència insultant i amb la imatge de la classe política catalana per terra.

El cas és que, vist i escoltat el discurs d'investidura d'Artur Mas, sembla que des d'ahir s'obre una nova travessia, aquesta vegada cap a un incert pacte fiscal. Amb aquesta proposta CiU va guanyar les eleccions i tot indica que aquest objectiu serà el que marqui la ratlla entre l'èxit i el fracàs d'Artur Mas com a president de la Generalitat.

Valia la pena obrir el procés de l'Estatut? Institucionalment, no. Però políticament, potser sí. Ara, la mateixa pilota torna al camp de la Ciutadella i Artur Mas haurà de jugar-la amb el reglament de sempre i l'àrbitre que ja coneixem. I ja no hi ha marge per acceptar més derrotes.