La decisió del PSC d'emancipar-se del socialisme espanyol té una transcendència històrica equivalent -però en sentit invers- al que va significar, en el seu moment, la satel·lització de les diverses famílies del socialisme català a l'entorn del PSOE. De fet, a hores d'ara, en termes d'acció política, l'únic partit català que accepta ser una delegació territorial és el PP. Dit d'una altra manera, sobre els 44 diputats catalans al Congrés només els onze del PP formen part d'una estratègia decidida i planificada des de Madrid.

I això no ho ha aconseguit l'empenta de l'independentisme, per apreciable que sigui, sinó l'estratègia centrada en el dret a decidir que aplica sistemàticament Artur Mas. Focalitzar el procés en un dret democràtic irrebatible -i no pas en l'opció final de cadascú- ha acabat convertint-se en la identitat essencial del catalanisme. Fora d'això, només queda el nacionalisme espanyol en un sentit estricte i adicte. I el PSC n'ha hagut de fugir.

Amb el PSC dintre del perímetre del dret a decidir, Catalunya ja és un subjecte polític indiscutible. Als catalans encara se'ns podran negar les urnes, però ja no la raó.