Maurici Lucena, en una intervenció a la sala de premsa del Parlament. Foto: Aleix MoldesLi haurien d'haver vist la cara el dia que en Pere Navarro el va presentar com a número dos de la seva candidatura al Parlament. Van entrar tots dos a la quarta planta de l'antiga fàbrica de làmpades del carrer Nicaragua, ara quarter d'hivern dels socialistes, amb un posat sorprès, inquiet i sobtat. Maurici Lucena es presentava en societat com a tiquet electoral d'un Navarro que prou feina tenia a explicar qui era al gran públic.
Lucena retornava a Barcelona -després de 15 anys a Madrid-, amb un currículum impressionant. Llicenciat en Econòmiques per la Pompeu i Màster pel prestigiós Centro de Estudios Monetarios y Financieros va ser, amb 28 anys, el Director General més jove de l'administració espanyola. Nascut el 22 de desembre de 1975 al barri de les Corts de Barcelona, admet que s'estima més la capital catalana que no pas Madrid. En diu la "pau, la seguretat de tornar a casa". Ara bé, reconeix que de Madrid enyora els amics. Pedro Solbes, Carlos Solchaga o Julio Segura són algunes de les amistats que ha deixat a la Villa y Corte.
L'haver estat director general del CDTI, l'agència d'innovació del govern espanyol, president del Consell de l'Agència Espacial Europea i vicepresident de l'empresa pública ISDEFE, la consultoria encarregada de la defensa i seguretat, l'han rodejat d'una mística d'un sinistre home d'estat que es pren amb una dosi d'extraordinari bon humor.
Home acostumat a decisions estratègiques i a patir les ganivetades dels passadissos de l'Estat, -el seu llibre relata les surrealistes decisions del ministre aviciat de Zapatero, Miguel Sebastián-, entoma amb ironia que el titllin de submarí espanyolista i chaconista. "Vaig entrar al PSC per Pasqual Maragall", apunta amb un posat d'evidència concloent. El seu pare va ser cap de gabinet de l'expresident quan aquest era l'alcalde que va dibuixar la ciutat olímpica. Ara entendran perquè riu quan el bategen de moltes coses que no és.
El portaveu socialista va aterrar aquí "però sabia on venia". "Quan em va trucar en Pere vaig tenir clar que no tornava a Catalunya en un moment fàcil", relata per afegir el seu neguit per la "candidesa del procés sobiranista". De fet, Lucena avesat a treballar en estructures sensibles de l'Estat sap el pa que s'hi dóna tant a fora com a dins, per això, les seves paraules més que retrets s'haurien d'interpretar com un avís del que cal prendre nota. Només cal recordar que l'actual ministre de Defensa, Pedro Morenés, li va demanar que continués en el càrrec, ell només va acceptar dos mesos més per “cortesia”.
Diputat que parla amb la cara ha trencat algun tòpic de la litúrgia de la política catalana. Va tenir de Cicerone un veterà de la biosfera catalana, Celestino Corbacho, que li va ensenyar els racons de la cambra catalana. Lucena seu a la sala de premsa del Parlament mentre espera que el portaveu que el precedeix acabi, li diu "Mourinho" al portaveu Homs, "sobreexcitat" a en Junqueras, i confessa des de la tribuna del cambra que Jordi Pujol el va voler fitxar. Fins i tot, Andreu Mas-Colell, que el té en la seva llista d'alumnes preferits -com Rocío Martínez-Sampere-, li escriu la contraportada del seu llibre amb una lloança visible i generosa.
Afabilíssim en el tracte curt, enreda a qui, en un principi es va pensar que portava el lliri a la mà. Fa temps que va perdre el lliri als mars de mala llet que onegen per les altes esferes del poder estatal. Lucena va canviar les primeres lectures dels Set Secrets d'Enid Blyton per Bertran Russell, Adam Smith i Dominique Foray. De menut mirava Comando G i Mazinger Z, potser una premonició del que seria de gran, un expert en la indústria i la innovació militar espanyola.
"És un tipus macu i molt intel·ligent", el descriu un dels tipus més interessants i divertits de la política catalana, Toni Bolaño. Parla amb les mans i no amaga les seves cares de sorpresa quan algú li surt amb algun ciri trencat. Pels economistes liberals, els ciris trencats no són eficients. Tot i la racionalitat del seu pensament, és un liberal d'accent suau, s'expressa amb una normalitat planera que s'agraeix. És capaç de dir un "jo què sé!" que vol dir molt, i somriure abans de contestar una pregunta amb parany. Té una oratòria ràpida, expressiva, clara i, quan convé, rebel.
Format políticament enmig de les passions, ambicions i odis és un tipus que li fa mandra perdre el temps. Parla bé dels adversaris i llueix una simpatia franca, hàbil i perspicaç. No fa cara de ser un home amant del bricolatge. De fet, diu que només fa cuina de supervivència, un eufemisme encantador dels que mai no han fregit ni un ou. Casat, viu de lloguer i, si pot, s'escapa a un poblet de l'Alt Urgell, bressol familiar, on va conèixer la seva dona. Ha viatjat molt, i no es cansa de veure Casablanca.
Preparat, agosarat i directe, Lucena s'ho mira tot amb aquella distància prudencial que recomana el bon gust, la picardia i la intel·ligència emocial que atorguen les neurones i sobretot una intensa experiència. I com el gran Rick Blaine de Casablanca ja ha entès que la política catalana té una repetida banda sonora: "Play it again, Sam". Llàstima que en Sam la toqui cada vegada pitjor.
