La difusió pública del cas Pujol és un cas curiós d'autoconvenciment. A nivell de gran part de l'opinió pública espanyola i, sobretot, dels cercles de poder de l'estat, Jordi Pujol els ha confirmat, fil per randa, tots i cadascun dels prejudicis que mantenen sobre la identitat catalana: Doble discurs, amor desmesurat pels diners, deshonor i incapacitat per construir una autoritat sòlida a causa d'un instint clànic impossible de superar. O no és veritat que mentre Pujol va ser espanyol no li va passar mai res? Ara, destruïts Pujol i família, els catalans hauran de reconèixer que són indignes d'un estat. O almenys això es pensen.

Però aquest mirall deformat només reflecteix les obsessions de qui el col·loca, no pas de la societat catalana. Els centenars de milers de persones que s'han mobilitzat, a les urnes i al carrer, no necessiten cap tutela ni volen que decideixin per ells. La ciutadania catalana s'ha rebel·lat precisament contra tot el que representa un règim opac que té la corrupció incrustada en tots els circuits. Qui és prou estúpid per sentir-se culpable de les divises que evadeix algú altre? És més, qui vol seguir mantenint aquesta classe dirigent?

Ells diuen que els impostos els paguen els individus i no els territoris. Però exigeixen que els catalans en conjunt assumim que som corruptes i que necessitem la seva autoritat. Tot plegat, un acudit de catalans com els que acostumen a explicar. La gràcia sempre està en compartir el prejudici.