Després de la caiguda de Silvio Berlusconi, que s'afegeix a la cadena de Geórgios Papandreu i José Sócrates, queda clar que ni els mercats, ni les organitzacions finenceres internacionals, ni tampoc la Unió Europea no confien en les governs democràticament electes per solucionar -o, almenys intentar-ho- la crisi financera que castiga duríssimament el sud d'Europa. En la pràctica, el missatge del Nord a les ciutadanies meridionals és que no importa qui governi, perquè les receptes seran exactament les mateixes. Dit d'una altra manera, les eleccions i els partits locals no tenen marge de decisió. Els portuguesos ja ho han comprovat, els grecs estan fent-ho i els italians ja ni demanen eleccions anticipades.

De fet, Zapatero va evitar la caiguda avançant les eleccions. I Mariano Rajoy el succeirà amb la mateixa capacitat per decidir: zero. S'acosta el tsunami blau, és cert, però amb una autoritat equivalent, a escala, a la de l'alcalde de Moià. La caixa està buida i no serà Rajoy qui deixi de pagar les nòmines a mig Madrid per plantar-se patriòticament davant París i Berlín.

En definitiva, a Espanya li han passat el ribot per l'autonomia i a partir d'ara se li permetran poques ximpleries. I menys Espanya que mai significa, objectivament, una ocasió per al catalanisme.