Per poc que s’hagi practicat la dansa clàssica, la sofisticació queda per sempre: l’esquena recta, el cap ben alt. El ballet, a més de buscar permanentment la bellesa (raó) en el moviment, facilita l’equilibri entre el cos i la ment (cap pensament negatiu vestirà la pell, cap mal gest pertorbarà la consciència). Ensenya a passar de puntetes (passar desapercebuda) quan els terrenys o les situacions complicades no són favorables, a fer saltirons gairebé imperceptibles pels altres però que finalment condueixen a destí i a mostrar caràcter i personalitat (sentència) si l’escenari ho requereix: els peus perfectament arrelats a terra. I a més d’estilitzar la figura (allargar la presència física comporta més poder), treballa principalment la flexibilitat (un cos dúctil). I tots aquests magnífics beneficis i qualitats que comporta el ballet haurien de ser de prescripció mèdica obligatòria per la salut emocional de qualsevol persona i, més si cap, per a un líder estable.

Així, en mig de la gran depressió socialdemòcrata, Meritxell Batet sobreviu i es fa forta amb un posat serè i pacífic après durant els seus anys de ballarina clàssica. Resulta gairebé impossible enganxar-la amb una expressió de desacord o derrota. Sempre està disposada a dibuixar un somriure de “tot està bé i si no ja ho estarà”. Però a l’escenari electoral, li exigeixen que sigui més punyent (consell que ha malinterpretat amb imitar un director d’orquestra). Per tant, per saber el que realment pensa o sent no queda altra que esbrinar que diuen els seus ulls. Perquè encara que la seva parella de ball actual, en Pedro Sánchez, vulgui interpretar la mirada que li dedica la Batet com “neta i honesta” (com en El llac dels cignes, altre cop el príncep Sigfrid no adverteix Odette…), la de la socialista catalana acostuma a presentar-se seductora i ambiciosa alhora.

Més que debilitar-la, la seva constitució menuda i angulosa transmet rigidesa. Assabentada o no, Batet hi posa remei amb dissenys senzills, patronatges lleugers de caiguda natural i teixits orgànics. Estètica mesurada i assequible, típicament catalana. Però ja sigui per la rebel·lia del seu cabell encès o per alguna que una altra aposta estilística amb gotes de creativitat (en cap cas serien els collarets de manualitats que només troben excusa si es tracten d’un obsequi de les seves filles), sovint la comparen amb Carmen Alborch (“la ministra tecnicolor”, tal com la va batejar el gran Vázquez Montalbán).

Com a missatge subliminal d'indumentària, de tant en tant, s’atreveix a defensar un vestit verd com el d’en Follet del Federalisme. I sempre que pot, compleix el dress code d’un cap de campanya poc inspirat: reflecteix la seva fidelitat corporativa vestint alguna peça amb el color de la formació. Tot i així, els pantalons de campana o pota d’elefant vermells no troben cabuda ni tan sols en un cigne socialista.