Ahir va quedar liquidat, políticament, Joan Puigcercós. Probablement, ell i almenys una part dels seus seguidors intentaran sobreviure com sigui, a través del grup parlamentari i en les guerres que, inevitablement, s'obriran, a partir d'ara, per encarar el congrés que s'ha de convocar d'aquí a deu mesos. Però els polítics ressusciten molt rarament i el grup que ha dirigit ERC durant els darrers anys ha quedat, definitivament, desacreditat i desactivat.

Tot plegat, és un efecte diferit del tripartit. El primer pacte, al saló del Tinell, va tenir la virtud de plantejar-se, explícitament, dos grans objectius: la regeneració democràtica (de la mà de l'alternança)  i l'ambició nacional, a partir, bàsicament, de l'Estatut. El segon tripartit, per contra, no va passar de repartir-se l'administració del diner públic: càrrecs, cotxes i despatxos. I això no és fàcil d'assumir par part de l'electorat d'un partit transformador en tant que independentista.

En qualsevol cas, la decisió d'ERC ha estat la correcta. El pacte estructural amb el PSC no conduïa més enllà de l'esclerosi política en un país que necessita avançar per sobreviure. Puigcercós, com Montilla, han fet envellir, prematurament, els seus projectes.