Antonio Ibáñez Freire era un militar falangista nascut a Vitòria , Creu de Ferro per la seva actuació a les files de la División Azul. Durant la dictadura va ser governador civil a Santander i Biscaia, fins que el general el va destinar a Barcelona el 1963. A la capital catalana no es va tallar. La seva duresa i contundència contra un incipient moviment format per obrers, progres i catalanistes hauria d'ensenyar-se a les escoles com a mostra del que va ser allò del que ningú encara no ha demanat perdó.

Responsable de l'entrada a cops al Convent dels Caputxins del 1966 on es constituïa el Sindicat Democràtic d'Estudiants de Barcelona va sollevar l'Església. La cúria que feia entrar el seu gran cap sota pali a les catedrals -també ningú no ha demanat perdó- van acusar de transgredir el Concordat amb el Vaticà per haver entrat en terreny "sagrat".

Dies després cent seixanta-sis capellans de sotana reglamentària es van concentrar a les escales de la Catedral de Barcelona per encetar una marxa fins a la comissaria de la Via Laietana per lliurar una carta de protesta. Per ordre del psicòpata d'Ibáñez Freire, els grisos es van treure el ventre de pena repartint llenya a tort i a dret entre els mossens.

"Son hechos de extrema gravedad por el aliento público a la suversión que supone, ya que el prestigio del sacerdocio se convierte en un estímulo y acicate a la actitud que estos días adoptan en Barcelona determinados grupos con manifiestos y claros propósitos políticos de suversión", escrivia en una nota informativa dels fets. Finalment, haver topat amb l'Església, com l'amic Sancho, va provocar la seva destitució.


Ara bé, Freire no va marxar cap a casa. Quan va ser aprovada la Constitució consagrada era Director General de la Guàrdia Civil per esdevenir capità general de la IV Regió Militar. Adolfo Suárez, però, el va reciclar com a ministre de l'Interior en el primer govern constitucional en substitució d'un vell conegut de Catalunya, Rodolfo Martín Villa, ministre que un any abans havia condecorat amb la medalla de plata al Mèrit Policial al policia extremeny Luis Antonio González Pacheco, alies Billy el Niño, un dels torturadors que ara busca la justícia argentina.

Sota el comandament de Freire, Billy el Niño va mostrar el sadisme en el interrogatoris après durant el seu pas per la Brigada Político Social de Madrid. Ara jugava amb la pistola durant els seus interrogatoris com a segon de la Brigada Especial Operativa, la Unitat Antiterrorista de la policia espanyola d'on va nèixer el Batallón Vasco-Español -per entendre'ns, el pare del GAL-.

Pacheco, peça clau per entendre el revengisme dels GRAPO i l'atemptat al despatx d'advocats d'Atocha de Madrid, ara és un home de 67 anys que va al gimnàs, viu en un pisàs en una zona pijíssima de la capital de l'Estat i és soci de l'empresa Servicios de Prevención de Atentados y Secuestros, muntada amb Jesús Martínez Torres, el comissari general d'Informació entre 1982 i 1994.

Billy el Niño està buscat per la policia argentina i a la judicatura espanyola no li fa cap mena de gràcia la petició. Diuen que la llei d'Amnistia de 1977 i la consagrada Constitució protegeix els seus drets. És un principi de seguretat jurídica. La policia espanyola li fa cosa anar-lo a buscar per tal que doni explicacions sobre uns interrogatoris basats en el manual de pràctiques de les SS.  


Freire va morir serenament el 2003. Billy el Niño va al gimnàs. Martín Villa condecorava els sàdics amb placa, aplicava mètodes poc ortodoxes però efectius per acabar amb els problemes i encara volta per l'òrbita dels poders de l'Estat. La policia es fa l'estreta per detenir un tipus que encanonava estudiants durant els interrogatoris del franquisme i de la... democràcia. No deixen votar. Els hereus d'aquell sistema, no només no el condemnen sinó que mostren un punt d'orgull i, a sobre,  gosen a utilitzar el Parlament de Catalunya com a plató. Fins i tot, els mediocres insulten impunement Lluís Companys, acusant-lo de colpista, a la mateixa cambra que va presidir. Tot això només són exemples per preguntar-nos si encara queda algú que es vulgui quedar?