29
de març
de
2022, 10:00
Actualitzat:
10:11h
"Jo hauria volgut anar més enllà, havia hipotecat la meva vida, i no hi he pogut anar. No és cap lament, ho constato, perquè ho vull deixar clar a la ciutadania. És prou, com a balanç? Ho dirà la història". Aquesta frase, en el primer paràgraf de la pàgina 272 deLes hores incertes (Símbol Editors), segona entrega de les memòries polítiques de Quim Torra, conté bona part dels elements que van definir la seva presidència. Ara en repassa les interioritats entre l'1 de maig i l'1 d'octubre del 2020, els seus últims mesos a Palau, que van transcórrer entre el final de la primera onada pandèmica, el desconfinament, les permanents baralles entre ERC i Junts, la reordenació de l'espai liderat per Carles Puigdemont -que és qui va proposar a Torra ocupar la presidència- i, per descomptat, lainhabilitació per la pancarta del llaç groc a Palau.
El volum serveix per constatar l'aïllament progressiu que va notant Torra -patent ja abans de la pandèmia, quan tenia decidit convocar eleccions un cop aprovats els pressupostos, trencades com estaven les relacions amb ERC després de la pèrdua de l'escó de diputat- i com, fins i tot, exhibeix distància amb decisions cuinades a les cúpules dels partits que l'afectaven directament, com va ser el cas de la resposta a la inhabilitació. "Sí, m'he sentit molt sol. Jo no volia fallar a la gent que tanta confiança havia dipositat en nosaltres", assenyala Torra en una escena cinematogràfica, just acabada de rebre la notificació de la condemna ferma per part del Tribunal Suprem, amb ell a la Sala dels Diputats sense companyia i tothom esperant-lo fora. Aquests són els detalls més sucosos d'un relat escrit en forma de diari que no estalvia retrets.
La gènesi del Govern efectiu
Torra és escollit president el maig del 2018 i veu com la tria de consellers és vetada pel govern espanyol, que encara tenia les competències de la Generalitat gràcies a l'aplicació del 155. Això va portar l'independentisme a debatre sobre si calia nomenar ja un Govern "efectiu" que aixequés la intervenció. L'expresident era reticent, diu. "Podíem falcar aquí una bandera, una confrontació que podia prosperar. Havíem vingut aquí a això, no? Però tampoc. Les pressions per constituir el famós govern efectiu -i l'aixecament del 155- van ser enormes. Van arribar de tot arreu, fins a fer-se insuportables. La repressió funciona. A tothom li semblava bé nomenar un segon Govern? No vaig tenir la força per oposar-m'hi i al cap de quinze dies es feia la cerimònia de presa de possessió dels consellers amb un estudiat traspàs de carteres", sosté.
Unes eleccions mai convocades i l'ombra de la dimissió
Un escenari de dimissió sobrevola el llibre. Torra rememora que s'ho va plantejar obertament en cas que ERC o Junts haguessin aprovat els pressupostos del govern espanyol del 2019. "Jo hauria dimitit. I encara que me'n vaig sortir, va ser un moment duríssim, perquè molts en qui confiava van demanar obertament que votéssim aquells pressupostos". Plegar hauria suposat anar a eleccions, un dels debats que van instal·lar-se en el context quan la primera onada anava de baixada. Torra descriu com va plantejar-se convocar-les pel 4 d'octubre -hauria hagut de signar el decret el 14 de juliol-, però que l'ascens de la segona onada li va fer descartar. També descriu com Jordi Sànchez -trucada inclosa el 8 de juny, quan encara era a la presó de Lledoners- i Albert Batet, de Junts, el pressionen per clarificar el calendari electoral a Catalunya.
L'avançament es descarta en una trobada a la Catalunya Nord el 22 d'agost amb aquests dirigents reunits: Puigdemont, Torra -els dos asseguts en el mateix sofà-, Josep Costa, Elsa Artadi, Albert Batet, Josep Rius i Laura Borràs. Torra demana que no es nomeni cap altre president ni tampoc que se substitueixi el vicepresident; que es canviïn els consellers d'Empresa, Interior i Cultura; i que s'aclareixi tot el calendari de setembre amb la Diada, el debat de política general i la vista al Suprem per la seva inhabilitació. "Les discussions sobre altre dates de les eleccions ja no tenen sentit", remarca. Un cop acabada la reunió, Marcela Topor, la dona de Puigdemont, entra amb una taula de formatges. La cita, almenys fins que es fan els canvis al Govern, s'aconsegueix mantenir en secret. "Aquesta vegada suposo que tothom tenia clar que era imprescindible que anés bé", ressalta.
Més puigdemontista que Puigdemont
El 24 de juny té una conversa amb el líder a l'exili. "Em calia parlar extensament, tranquil·lament i tan clarament com el dia que fa avui. Sabem que vindran uns mesos complicats on caldrà prendre bones decisions", indica. "Sempre li dic que he estat més puigdemontista que ell. Acostuma a somriure quan l'hi comento, ateses totes les circumstàncies. És cert que no sempre hem vist les coses de la mateixa manera, per exemple, amb la pancarta o en els pactes municipals. Però la meva lleialtat vers ell ha estat inequívoca. M'han titllat de vicari i de no sé quantes coses més. Tant se me'n dona. Tant de bo l'hagués pogut rebre a Palau com a president legítim. Sostinc que és l'únic que pot trencar l'statu quo perquè a la partida de la història té les millors cartes per jugar", rememora. L'expresident, per tant, confirma que, al marge d'aquesta lleialtat, no sempre les intencions han estat precisament alineades.
L'enigma de Jordi Sànchez
Pocs dies abans que es fundi Junts com a partit, Sànchez l'informa de com funcionarà tot. Torra li deixa anar que fins ara ningú l'havia informat, i que això havia estat així en els últims mesos. Un cop és escollit secretari general de Junts, l'expresident analitza la seva figura. Comença revelant que el va sondejar com a relleu de Carme Forcadell a l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), però indica que ell va descartar-ho després de parlar-ho amb Muriel Casals, de qui era vicepresident a Òmnium. Qui acaba liderant l'ANC és Sànchez: "Va tenir el suport d'algun destacat membre de la vella guàrdia convergent del president Mas, com vaig poder constatar". Torra, amb amics com Antonio Baños o Jordi Calvís, es va alinear després amb l'opció de Liz Castro, que va guanyar en vots però no va aconseguir arribar a presidir l'entitat, de nou en mans de Sànchez.
"Ens vam trobar sense saber-ho a les llistes de Junts. I durant el seu captiveri li he donat tot el meu suport, a ell i a la seva família. Des del primer moment i jugant-m'ho tot per defensar la seva llibertat i la dels exiliats. Però no ens hem acabat d'entendre mai. Potser perquè té un estil de fer política que no va amb mi", radiografia.
Una conversa tensa amb Gabriel Rufián
El 17 de setembre coincideix amb dirigents independentistes que l'acompanyen al Suprem abans de la vista sobre la seva inhabilitació. Especialment tensa és la conversa amb Gabriel Rufián, cap de files d'ERC a Madrid. "Què, com va aquella taula que dius que m'he carregat?", li pregunta l'expresident. "No facis cas als titulars espanyolistes", respon Rufián. "Les he llegit a tot arreu, les teves paraules, i que no pares de demanar eleccions", replica Torra. "No vaig ser jo qui va dir al gener que s'havia acabat la legislatura", es defensa el portaveu d'ERC. "No vaig ser jo qui va votar Pedro Sánchez, ni qui em va retirar l'acta de diputat després que m'hagués ratificat el Parlament. Vagi bé", tanca l'expresident. Aquell dia, quan es lleva, s'emociona pensant en la gestió de la primera onada, i plora mentre truca la seva dona des de l'habitació de l'hotel.
Aragonès i Junqueras, història d'una distància
Del seu vicepresident, al llarg del llibre, en destaca el silenci i els intercanvis de correus electrònics per confirmar informacions, com ara l'abstenció d'ERC en una pròrroga de l'estat d'alarma que Torra no avala. Cap al final, això sí, disposen d'una relació més reposada. Pel que fa a Junqueras, detecta que "alguna cosa l'ha canviat molt profundament" en el transcurs de les converses a la presó. El rep el 24 de juliol a Palau, i aprofita per recordar que és allà on el líder d'ERC li va proposar si veuria amb bons ulls una llista de Junts pel Sí formada per CDC i la CUP en lloc de la llista cívica que, segons l'expresident, avalava tothom menys Mas i Convergència. En aquest punt, Torra aprofita per reivindicar el seu "apreteu" -"ja és trist passar a la història per un barbarisme"- perquè sosté que el moviment avança quan els partits són pressionats.
Alba Vergés, una consellera de qui desconfia
La consellera de Salut apareix en el llibre com una figura de qui l'expresident desconfia. Perquè triga a aportar-li dades concretes i estudis que justifiquin el pla de desconfinament per regions concretes, o perquè no està satisfet amb el compliment del pla de tests, pel qual demana explicacions també a Aragonès. I, sobretot, es queixa de la tardança en el relleu de Joan Guix com a secretari de Salut Pública, ocupat finalment per l'ara conseller Josep Maria Argimon. El seu nom el proposa Jaume Padrós. La tibantor amb Vergés arriba fins al punt que Torra li trasllada que prefereix ser acompanyat per Argimon en una roda de premsa a Palau per conscienciar la ciutadania de l'arribada de la segona onada a les portes de les vacances d'estiu del 2020.
Pedro Sánchez, el president de les "estafades"
Les reunions de presidents autonòmics de cada diumenge són retratades amb ironia per part de Torra, que critica les formes de Sánchez. En un moment en què el president espanyol defineix Espanya com un "estat compost", reflexiona: "Mai no em deixa de sorprendre la capacitat que tenen per trobar nous noms per encobrir la mateixa realitat centralista de sempre". "Vivim en una permanent humiliació grotesca", indica l'expresident, que en una ocasió parla amb Sánchez -la trucada ve de la Moncloa- per tal que l'independentisme faci costat a una pròrroga de l'estat d'alarma. No se'n surt.
L'esbroncada de Jami Matamala al PDECat
En la categoria de les anècdotes, Torra rememora com el març del 2018, a Neumünster, Jami Matamala clava una esbroncada a Marc Castells -alcalde d'Igualada- i Mercè Conesa -presidenta de la Diputació de Barcelona-, màxims dirigents del PDECat desplaçats a Alemanya per fer costat a Puigdemont davant la seva detenció. "Mentre menjàvem unes hamburgueses, va dirigir-los una bronca monumental i memorable amb un to de veu a l'alçada dels comentaris gens subtils que els anava deixant tot recriminant-los el paper que feia el PDECat en aquell moment", indica. Cap sorpresa, per tant, que s'acabés produint una escissió només dos anys més tard.
Miquel Buch, un cessament desitjat
No és cap sorpresa que Torra tenia ganes de cessar Buch en els dies àlgids de conflicte al carrer com a protesta per la sentència del Suprem. Les pressions rebudes van evitar que prescindís d'ell i nomenés algú afí, com ara Jaume Alonso-Cuevillas. Finalment, el 3 de setembre, pot prescindir de l'exalcalde de Premià de Mar. El 5 d'agost parlen per telèfon mentre l'expresident és a casa de la seva mare, a Santa Coloma de Farners. Buch el truca perquè Torra li demana explicacions sobre la personació de la Generalitat en el cas de Marcel Vivet. "No puc acceptar-ho i li recordo que vaig donar la instrucció que tots els casos han de passar, prèviament, pel Cesc Esteve, director del gabinet jurídic central, que és qui decidirà la posició en cada cas", ressalta l'expresident.
"Surto al jardí, la conversa és extremadament desagradable, molt ofensiva. Acabem a crits. S'ha acabat. Surten totes les tensions que he tingut amb ell durant aquests mesos. Algun dia podré explicar-ho. En qualsevol cas, no vaig poder cessar-lo durant la setmana dels incidents de plaça d'Urquinaona -i em vaig equivocar no enfrontant-me a les pressions per mantenir-lo al càrrec-, però ara ja n'hi ha prou. Quan entro al menjador, la mare està blanca. Ha sentit els crits perfectament. No pregunta res i dinem", relata. Al cap d'un mes, Torra finalment el cessa. Potser és un dels moments del seu mandat en què se sent menys sol des que va aterrar a Palau.
El volum serveix per constatar l'aïllament progressiu que va notant Torra -patent ja abans de la pandèmia, quan tenia decidit convocar eleccions un cop aprovats els pressupostos, trencades com estaven les relacions amb ERC després de la pèrdua de l'escó de diputat- i com, fins i tot, exhibeix distància amb decisions cuinades a les cúpules dels partits que l'afectaven directament, com va ser el cas de la resposta a la inhabilitació. "Sí, m'he sentit molt sol. Jo no volia fallar a la gent que tanta confiança havia dipositat en nosaltres", assenyala Torra en una escena cinematogràfica, just acabada de rebre la notificació de la condemna ferma per part del Tribunal Suprem, amb ell a la Sala dels Diputats sense companyia i tothom esperant-lo fora. Aquests són els detalls més sucosos d'un relat escrit en forma de diari que no estalvia retrets.
La gènesi del Govern efectiu
Torra és escollit president el maig del 2018 i veu com la tria de consellers és vetada pel govern espanyol, que encara tenia les competències de la Generalitat gràcies a l'aplicació del 155. Això va portar l'independentisme a debatre sobre si calia nomenar ja un Govern "efectiu" que aixequés la intervenció. L'expresident era reticent, diu. "Podíem falcar aquí una bandera, una confrontació que podia prosperar. Havíem vingut aquí a això, no? Però tampoc. Les pressions per constituir el famós govern efectiu -i l'aixecament del 155- van ser enormes. Van arribar de tot arreu, fins a fer-se insuportables. La repressió funciona. A tothom li semblava bé nomenar un segon Govern? No vaig tenir la força per oposar-m'hi i al cap de quinze dies es feia la cerimònia de presa de possessió dels consellers amb un estudiat traspàs de carteres", sosté.
Unes eleccions mai convocades i l'ombra de la dimissió
Un escenari de dimissió sobrevola el llibre. Torra rememora que s'ho va plantejar obertament en cas que ERC o Junts haguessin aprovat els pressupostos del govern espanyol del 2019. "Jo hauria dimitit. I encara que me'n vaig sortir, va ser un moment duríssim, perquè molts en qui confiava van demanar obertament que votéssim aquells pressupostos". Plegar hauria suposat anar a eleccions, un dels debats que van instal·lar-se en el context quan la primera onada anava de baixada. Torra descriu com va plantejar-se convocar-les pel 4 d'octubre -hauria hagut de signar el decret el 14 de juliol-, però que l'ascens de la segona onada li va fer descartar. També descriu com Jordi Sànchez -trucada inclosa el 8 de juny, quan encara era a la presó de Lledoners- i Albert Batet, de Junts, el pressionen per clarificar el calendari electoral a Catalunya.
L'avançament es descarta en una trobada a la Catalunya Nord el 22 d'agost amb aquests dirigents reunits: Puigdemont, Torra -els dos asseguts en el mateix sofà-, Josep Costa, Elsa Artadi, Albert Batet, Josep Rius i Laura Borràs. Torra demana que no es nomeni cap altre president ni tampoc que se substitueixi el vicepresident; que es canviïn els consellers d'Empresa, Interior i Cultura; i que s'aclareixi tot el calendari de setembre amb la Diada, el debat de política general i la vista al Suprem per la seva inhabilitació. "Les discussions sobre altre dates de les eleccions ja no tenen sentit", remarca. Un cop acabada la reunió, Marcela Topor, la dona de Puigdemont, entra amb una taula de formatges. La cita, almenys fins que es fan els canvis al Govern, s'aconsegueix mantenir en secret. "Aquesta vegada suposo que tothom tenia clar que era imprescindible que anés bé", ressalta.
Més puigdemontista que Puigdemont
El 24 de juny té una conversa amb el líder a l'exili. "Em calia parlar extensament, tranquil·lament i tan clarament com el dia que fa avui. Sabem que vindran uns mesos complicats on caldrà prendre bones decisions", indica. "Sempre li dic que he estat més puigdemontista que ell. Acostuma a somriure quan l'hi comento, ateses totes les circumstàncies. És cert que no sempre hem vist les coses de la mateixa manera, per exemple, amb la pancarta o en els pactes municipals. Però la meva lleialtat vers ell ha estat inequívoca. M'han titllat de vicari i de no sé quantes coses més. Tant se me'n dona. Tant de bo l'hagués pogut rebre a Palau com a president legítim. Sostinc que és l'únic que pot trencar l'statu quo perquè a la partida de la història té les millors cartes per jugar", rememora. L'expresident, per tant, confirma que, al marge d'aquesta lleialtat, no sempre les intencions han estat precisament alineades.
L'enigma de Jordi Sànchez
Pocs dies abans que es fundi Junts com a partit, Sànchez l'informa de com funcionarà tot. Torra li deixa anar que fins ara ningú l'havia informat, i que això havia estat així en els últims mesos. Un cop és escollit secretari general de Junts, l'expresident analitza la seva figura. Comença revelant que el va sondejar com a relleu de Carme Forcadell a l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), però indica que ell va descartar-ho després de parlar-ho amb Muriel Casals, de qui era vicepresident a Òmnium. Qui acaba liderant l'ANC és Sànchez: "Va tenir el suport d'algun destacat membre de la vella guàrdia convergent del president Mas, com vaig poder constatar". Torra, amb amics com Antonio Baños o Jordi Calvís, es va alinear després amb l'opció de Liz Castro, que va guanyar en vots però no va aconseguir arribar a presidir l'entitat, de nou en mans de Sànchez.
"Ens vam trobar sense saber-ho a les llistes de Junts. I durant el seu captiveri li he donat tot el meu suport, a ell i a la seva família. Des del primer moment i jugant-m'ho tot per defensar la seva llibertat i la dels exiliats. Però no ens hem acabat d'entendre mai. Potser perquè té un estil de fer política que no va amb mi", radiografia.
Una conversa tensa amb Gabriel Rufián
El 17 de setembre coincideix amb dirigents independentistes que l'acompanyen al Suprem abans de la vista sobre la seva inhabilitació. Especialment tensa és la conversa amb Gabriel Rufián, cap de files d'ERC a Madrid. "Què, com va aquella taula que dius que m'he carregat?", li pregunta l'expresident. "No facis cas als titulars espanyolistes", respon Rufián. "Les he llegit a tot arreu, les teves paraules, i que no pares de demanar eleccions", replica Torra. "No vaig ser jo qui va dir al gener que s'havia acabat la legislatura", es defensa el portaveu d'ERC. "No vaig ser jo qui va votar Pedro Sánchez, ni qui em va retirar l'acta de diputat després que m'hagués ratificat el Parlament. Vagi bé", tanca l'expresident. Aquell dia, quan es lleva, s'emociona pensant en la gestió de la primera onada, i plora mentre truca la seva dona des de l'habitació de l'hotel.
Aragonès i Junqueras, història d'una distància
Del seu vicepresident, al llarg del llibre, en destaca el silenci i els intercanvis de correus electrònics per confirmar informacions, com ara l'abstenció d'ERC en una pròrroga de l'estat d'alarma que Torra no avala. Cap al final, això sí, disposen d'una relació més reposada. Pel que fa a Junqueras, detecta que "alguna cosa l'ha canviat molt profundament" en el transcurs de les converses a la presó. El rep el 24 de juliol a Palau, i aprofita per recordar que és allà on el líder d'ERC li va proposar si veuria amb bons ulls una llista de Junts pel Sí formada per CDC i la CUP en lloc de la llista cívica que, segons l'expresident, avalava tothom menys Mas i Convergència. En aquest punt, Torra aprofita per reivindicar el seu "apreteu" -"ja és trist passar a la història per un barbarisme"- perquè sosté que el moviment avança quan els partits són pressionats.
Alba Vergés, una consellera de qui desconfia
La consellera de Salut apareix en el llibre com una figura de qui l'expresident desconfia. Perquè triga a aportar-li dades concretes i estudis que justifiquin el pla de desconfinament per regions concretes, o perquè no està satisfet amb el compliment del pla de tests, pel qual demana explicacions també a Aragonès. I, sobretot, es queixa de la tardança en el relleu de Joan Guix com a secretari de Salut Pública, ocupat finalment per l'ara conseller Josep Maria Argimon. El seu nom el proposa Jaume Padrós. La tibantor amb Vergés arriba fins al punt que Torra li trasllada que prefereix ser acompanyat per Argimon en una roda de premsa a Palau per conscienciar la ciutadania de l'arribada de la segona onada a les portes de les vacances d'estiu del 2020.
Pedro Sánchez, el president de les "estafades"
Les reunions de presidents autonòmics de cada diumenge són retratades amb ironia per part de Torra, que critica les formes de Sánchez. En un moment en què el president espanyol defineix Espanya com un "estat compost", reflexiona: "Mai no em deixa de sorprendre la capacitat que tenen per trobar nous noms per encobrir la mateixa realitat centralista de sempre". "Vivim en una permanent humiliació grotesca", indica l'expresident, que en una ocasió parla amb Sánchez -la trucada ve de la Moncloa- per tal que l'independentisme faci costat a una pròrroga de l'estat d'alarma. No se'n surt.
L'esbroncada de Jami Matamala al PDECat
En la categoria de les anècdotes, Torra rememora com el març del 2018, a Neumünster, Jami Matamala clava una esbroncada a Marc Castells -alcalde d'Igualada- i Mercè Conesa -presidenta de la Diputació de Barcelona-, màxims dirigents del PDECat desplaçats a Alemanya per fer costat a Puigdemont davant la seva detenció. "Mentre menjàvem unes hamburgueses, va dirigir-los una bronca monumental i memorable amb un to de veu a l'alçada dels comentaris gens subtils que els anava deixant tot recriminant-los el paper que feia el PDECat en aquell moment", indica. Cap sorpresa, per tant, que s'acabés produint una escissió només dos anys més tard.
Miquel Buch, un cessament desitjat
No és cap sorpresa que Torra tenia ganes de cessar Buch en els dies àlgids de conflicte al carrer com a protesta per la sentència del Suprem. Les pressions rebudes van evitar que prescindís d'ell i nomenés algú afí, com ara Jaume Alonso-Cuevillas. Finalment, el 3 de setembre, pot prescindir de l'exalcalde de Premià de Mar. El 5 d'agost parlen per telèfon mentre l'expresident és a casa de la seva mare, a Santa Coloma de Farners. Buch el truca perquè Torra li demana explicacions sobre la personació de la Generalitat en el cas de Marcel Vivet. "No puc acceptar-ho i li recordo que vaig donar la instrucció que tots els casos han de passar, prèviament, pel Cesc Esteve, director del gabinet jurídic central, que és qui decidirà la posició en cada cas", ressalta l'expresident.
"Surto al jardí, la conversa és extremadament desagradable, molt ofensiva. Acabem a crits. S'ha acabat. Surten totes les tensions que he tingut amb ell durant aquests mesos. Algun dia podré explicar-ho. En qualsevol cas, no vaig poder cessar-lo durant la setmana dels incidents de plaça d'Urquinaona -i em vaig equivocar no enfrontant-me a les pressions per mantenir-lo al càrrec-, però ara ja n'hi ha prou. Quan entro al menjador, la mare està blanca. Ha sentit els crits perfectament. No pregunta res i dinem", relata. Al cap d'un mes, Torra finalment el cessa. Potser és un dels moments del seu mandat en què se sent menys sol des que va aterrar a Palau.