23
de febrer
de
2019
Actualitzat:
07
de març,
11:13h
Miguel Pasquau és magistrat del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia, però això no el fa renunciar a la vocació d'intervenir en el debat públic. Fa uns dies, va iniciar a Ctxt.es una sèrie d'articles d'anàlisi sobre el judici de l'1-O, un procés que, segons ell, serà un autoretrat de la societat espanyol.a Amb una mirada crítica, Pasquau no amaga la seva discrepància envers les acusacions de la Fiscalia. Aquest jurista, d'inquietuds literàries (va ser finalista del Premi Jaén de Novel·la el 2015) i una formació cristiana oberta que l'ha impregnat, ha conversat amb NacióDigital sobre les sessions del Suprem i del molt que hi ha en joc.
- Les seves posicions sobre el judici de l'1-O són heterodoxes dins de la judicatura espanyola. Es considera un dissident en aquest tema?
- M'agradaria creure que les meves opinions entren dins de l'ortodòxia, és a dir, dins del jurídicament defensable en el nostre sistema. Les meves opinions no són polítiques, sinó jurídiques. Diguem que poso èmfasi en els aspectes que condueixen a la mínima intervenció del dret penal, i que intento separar radicalment la "gravetat" política del conflicte de la "magnitud" de la resposta penal.
- Quines són les seves principals discrepàncies amb les acusacions de la Fiscalia?
- Vaig discrepar de la seva petició de presó provisional, he discrepat del seu abast (vaig entendre que hi havia fórmules assumibles de compatibilitzar-la amb l'activitat parlamentària dels qui tenien la condició de diputats). Discrepo amb rotunditat de l'acusació per rebel·lió, perquè entenc que el procés independentista ve amb una marca d'origen molt clara i explícita, que és la renúncia a la violència, i que no s'ha de veure violència on només hi ha estratègia, astúcies, pressió o determinació. Amb matisos més complicats, però similars, discrepo també de l'acusació per sedició, que sustenta l'Advocacia de l'Estat.
- I de la resta d'acusacions?
- Per mi, el més significatiu de la conducta dels líders independentistes va ser l'abús d'autoritat, és a dir, usar l'autoritat per trencar el marc legal que els confereix aquesta autoritat. Com es concreta això penalment? No és fàcil, perquè l'abús d'autoritat en si mateix no està tipificat com a delicte (al marge de la prevaricació, delicte pel qual no se'ls acusa). Sobre la malversació no em puc pronunciar, perquè no conec suficientment les dades de fet. Amb l'acusació per desobediència a mandat directe sí que hi estic d'acord: crec que en aquest delicte sí que encaixen els fets.
- Què creu que està realment en joc en el judici de l'1-O?
- En primer lloc, la sort personal dels acusats, el que no és poc. Però, a més, la sentència definirà un terreny de joc. Delimitarà, de manera més ampla o estreta, el marge legítim de les protestes i de les mobilitzacions ciutadanes que aspiren a modificar el marc legal vigent al marge del joc purament parlamentari, i que són un component del dret a la participació política. Aquest aspecte és molt important, perquè tot i que el sistema polític espanyol tingui una legitimitat democràtica inequívoca, garantida amb la Constitució, i homologable amb els països del nostre entorn europeu, el cert és que dins de les democràcies hi ha intensitats diferents en la protecció d'alguns drets fonamentals, com particularment el de reunió, manifestació i participació política. En la mesura en què s'invoqui una massiva mobilització com a fonament per imputar a uns líders polítics un "aixecament violent", és obvi que aquests drets es veuran afectats.
- Una certa idea de pacte com a mecanisme de solució de conflictes també està en qüestió?
- Sí. De forma reflexa, també està en joc la viabilitat de solucions pactades intermèdies entorn l'anomenat "conflicte territorial" dins d'Espanya. Veig complicat que les forces independentistes abandonin la seva determinació de màxims si els seus líders estan complint penes de molts anys de presó.
- El judici al Suprem serà un mirall de la societat espanyola?
- Les reaccions davant del judici sí que seran un confús autorretrat. El Tribunal Suprem no és un mirall, però és l'òrgan que està cridat a dir quina és la resposta que s'ha de donar als fets jutjats. Aquesta resposta serà la interpretació del nostre ordenament jurídic, i per tant, una interpretació o definició de nosaltres mateixos. No és només un assumpte tècnic, afecta una cosa tan important com l'elasticitat del sistema. Com més elàstic, més capacitat tindrà de tractar aspiracions polítiques no reconegudes; com més rígid, més s'anirà empetitint. El risc és convertir la Constitució en un búnquer i no en un espai compartit, més plural i també més complex. El Tribunal Suprem no és legislador, ni és constituent, però interpretarà com som.
- Com considera que hauria de ser l'estratègia de la defensa?
- Hauran traçat la seva estratègia en diàleg amb els acusats i res interessant puc dir jo. Entenc l'èmfasi inicial en la denúncia de vulneració de garanties processals. Algunes de les denúncies són en la meva opinió manifestament inexistents (o millor dit, no serien ateses per cap tribunal), perquè els judicis estan plens d'incidències i només les considerades nítides i greus adquireixen rellevància. N'hi ha que poden ser discutides: per mi, la mesura de mantenir a la presó els acusats que van poder marxar del territori espanyol i no ho van fer fa sospitar en un component repressiu.
- I què aconsellaria a les defenses?
- Les defenses el que han de fer és jugar el partit i creure en el judici. No estar pensant en si l'àrbitre està comprat, sinó en com fer valer els arguments favorables. Estan mostrant, en la meva opinió, arguments molt importants per convèncer el tribunal que en l'acusació hi ha molt de voluntarisme, és a dir, de voler encaixar els fets de manera forçada. Per això, imagino que es discutirà amb proves el "relat fàctic" del qual parteix el fiscal, que té elements de fàctic però també de relat.
- Creu en la possibilitat que les defenses guanyin el judici? Pot haver sorpreses?
- Sí, ho crec. Poden dir-me ingenu, però sí, jo penso que el partit comença de zero i els acusats en tenen prou amb l'empat. Hi ha set magistrats, professionals molt experimentats, que assistiran a totes les sessions del judici. És inevitable que tinguin els seus prejudicis, però saben que l'important és el judici. Ho saben per ofici i per convicció.
- Ho diu molt convençut. La sentència no està escrita?
- No, no, la sentència no està dictada. A cap jutge li agrada sentir-se un titella, tots volen encertar, i tots s'han vist moltes vegades en la tessitura de prendre decisions amb independència del que s'esperi d'ells per uns o per altres. La imparcialitat no és no tenir ideologia, criteri o fins i tot prejudicis, sinó estar determinat a no deixar-se portar per ells.
- La figura del jutge Marchena ha estat controvertida. El coneix?
- Personalment, no. L'he escoltat en una jornada de formació. L'incident dels whatsapps d'un senador va ser lamentable. Però ha d'incomodar molt que s'associï un jutge amb una posició partidista. Si de cas, diria que això pot ser fins i tot una garantia. Ell més que ningú voldrà deixar clara la seva imparcialitat.
- La presència de Vox en el cas és una més de les anomalies del procés?
- No ho elevaria a la categoria d'"anomalia". No és tan important. Sincerament, crec que no serà més que una anècdota que subministrarà un parell de titulars. Poca cosa més.
- En cas de condemna, veu factible un indult?
- Tot condemnat és indultable. Per mi és tan absurd "prometre" un indult abans de la condemna com "autoprohibir-se" la facultat d'indult. L'indult no depèn del tipus de delicte comès, sinó de les circumstàncies personals del condemnat, i per tant, no es pot descartar d'antuvi. Tampoc es pot descartar un indult per raons polítiques. Imaginem, per exemple, que són condemnats i que demà una majoria política decidís fer possible el que els acusats volien forçar amb el procés: un referèndum pactat. No seria aquesta una molt raonable justificació per l'indult? És més, no seria insuportable celebrar aquest referèndum sense l'indult? És veritat que molt haurien de canviar les coses. Que lluny queda aquella amnistia que va arribar fins i tot a delictes de terrorisme, i que, no obstant, va ser imprescindible per tornar a començar.
- Creu que a la resta de l'Estat s'entén el que ha succeït a Catalunya?
- No, no s'entén, i per moltes raons. El component "nacionalista" es barreja amb el "republicà" dins del sobiranisme. Uns volen independència perquè volen ser un Estat a part; d'altres, perquè no els agrada com és l'estat espanyol. Són dues motivacions diferents que conflueixen conjunturalment. M'agradaria saber què passaria si Espanya fos capaç de reconèixer amb naturalitat el seu evident caràcter plurinacional, o si avancés en la lògica republicana (el rellevant no és la figura del cap de l'Estat sinó l'existència d'una "cort"), si realment els centres de poder es dispersessin.
- I l'independentisme ha fet prou per ser entès?
- Bé, tampoc han contribuït a ser entesos determinats discursos simples des de l'independentisme. Hi ha discursos despectius envers el que és espanyol que alimenten un sentiment d'ofensa i el rebuig a un "supremacisme" que no existeix, però que es deixa estimar. L'ofensa genera una reacció d'orgull i alguns partits saben explotar de meravella aquest nacionalisme orgullós. Un problema preocupant és que en aquests moments estan obtenint rèdit electoral discursos molt matussers. A la resta d'Espanya, molts estem horroritzats amb la reacció de molta gent, i estem farts que la política giri al voltant d'aquest assumpte perquè ens fa més lletjos. Sincerament, tant de bo que uns i altres perdéssim una mica de memòria, perquè la memòria s'està carregant més del compte i no hi ha "relator" que la redueixi a problemes resolubles.
- Les seves posicions sobre el judici de l'1-O són heterodoxes dins de la judicatura espanyola. Es considera un dissident en aquest tema?
- M'agradaria creure que les meves opinions entren dins de l'ortodòxia, és a dir, dins del jurídicament defensable en el nostre sistema. Les meves opinions no són polítiques, sinó jurídiques. Diguem que poso èmfasi en els aspectes que condueixen a la mínima intervenció del dret penal, i que intento separar radicalment la "gravetat" política del conflicte de la "magnitud" de la resposta penal.
- Quines són les seves principals discrepàncies amb les acusacions de la Fiscalia?
- Vaig discrepar de la seva petició de presó provisional, he discrepat del seu abast (vaig entendre que hi havia fórmules assumibles de compatibilitzar-la amb l'activitat parlamentària dels qui tenien la condició de diputats). Discrepo amb rotunditat de l'acusació per rebel·lió, perquè entenc que el procés independentista ve amb una marca d'origen molt clara i explícita, que és la renúncia a la violència, i que no s'ha de veure violència on només hi ha estratègia, astúcies, pressió o determinació. Amb matisos més complicats, però similars, discrepo també de l'acusació per sedició, que sustenta l'Advocacia de l'Estat.
- I de la resta d'acusacions?
- Per mi, el més significatiu de la conducta dels líders independentistes va ser l'abús d'autoritat, és a dir, usar l'autoritat per trencar el marc legal que els confereix aquesta autoritat. Com es concreta això penalment? No és fàcil, perquè l'abús d'autoritat en si mateix no està tipificat com a delicte (al marge de la prevaricació, delicte pel qual no se'ls acusa). Sobre la malversació no em puc pronunciar, perquè no conec suficientment les dades de fet. Amb l'acusació per desobediència a mandat directe sí que hi estic d'acord: crec que en aquest delicte sí que encaixen els fets.
- Què creu que està realment en joc en el judici de l'1-O?
- En primer lloc, la sort personal dels acusats, el que no és poc. Però, a més, la sentència definirà un terreny de joc. Delimitarà, de manera més ampla o estreta, el marge legítim de les protestes i de les mobilitzacions ciutadanes que aspiren a modificar el marc legal vigent al marge del joc purament parlamentari, i que són un component del dret a la participació política. Aquest aspecte és molt important, perquè tot i que el sistema polític espanyol tingui una legitimitat democràtica inequívoca, garantida amb la Constitució, i homologable amb els països del nostre entorn europeu, el cert és que dins de les democràcies hi ha intensitats diferents en la protecció d'alguns drets fonamentals, com particularment el de reunió, manifestació i participació política. En la mesura en què s'invoqui una massiva mobilització com a fonament per imputar a uns líders polítics un "aixecament violent", és obvi que aquests drets es veuran afectats.
"L'independentisme no abandonarà els seus objectius de màxims si els seus líders afronten penes dures de presó"
- Una certa idea de pacte com a mecanisme de solució de conflictes també està en qüestió?
- Sí. De forma reflexa, també està en joc la viabilitat de solucions pactades intermèdies entorn l'anomenat "conflicte territorial" dins d'Espanya. Veig complicat que les forces independentistes abandonin la seva determinació de màxims si els seus líders estan complint penes de molts anys de presó.
- El judici al Suprem serà un mirall de la societat espanyola?
- Les reaccions davant del judici sí que seran un confús autorretrat. El Tribunal Suprem no és un mirall, però és l'òrgan que està cridat a dir quina és la resposta que s'ha de donar als fets jutjats. Aquesta resposta serà la interpretació del nostre ordenament jurídic, i per tant, una interpretació o definició de nosaltres mateixos. No és només un assumpte tècnic, afecta una cosa tan important com l'elasticitat del sistema. Com més elàstic, més capacitat tindrà de tractar aspiracions polítiques no reconegudes; com més rígid, més s'anirà empetitint. El risc és convertir la Constitució en un búnquer i no en un espai compartit, més plural i també més complex. El Tribunal Suprem no és legislador, ni és constituent, però interpretarà com som.
- Com considera que hauria de ser l'estratègia de la defensa?
- Hauran traçat la seva estratègia en diàleg amb els acusats i res interessant puc dir jo. Entenc l'èmfasi inicial en la denúncia de vulneració de garanties processals. Algunes de les denúncies són en la meva opinió manifestament inexistents (o millor dit, no serien ateses per cap tribunal), perquè els judicis estan plens d'incidències i només les considerades nítides i greus adquireixen rellevància. N'hi ha que poden ser discutides: per mi, la mesura de mantenir a la presó els acusats que van poder marxar del territori espanyol i no ho van fer fa sospitar en un component repressiu.
- I què aconsellaria a les defenses?
- Les defenses el que han de fer és jugar el partit i creure en el judici. No estar pensant en si l'àrbitre està comprat, sinó en com fer valer els arguments favorables. Estan mostrant, en la meva opinió, arguments molt importants per convèncer el tribunal que en l'acusació hi ha molt de voluntarisme, és a dir, de voler encaixar els fets de manera forçada. Per això, imagino que es discutirà amb proves el "relat fàctic" del qual parteix el fiscal, que té elements de fàctic però també de relat.
"Amb el judici, el partit comença de zero i els acusats en tenen prou amb l'empat"
- Creu en la possibilitat que les defenses guanyin el judici? Pot haver sorpreses?
- Sí, ho crec. Poden dir-me ingenu, però sí, jo penso que el partit comença de zero i els acusats en tenen prou amb l'empat. Hi ha set magistrats, professionals molt experimentats, que assistiran a totes les sessions del judici. És inevitable que tinguin els seus prejudicis, però saben que l'important és el judici. Ho saben per ofici i per convicció.
- Ho diu molt convençut. La sentència no està escrita?
- No, no, la sentència no està dictada. A cap jutge li agrada sentir-se un titella, tots volen encertar, i tots s'han vist moltes vegades en la tessitura de prendre decisions amb independència del que s'esperi d'ells per uns o per altres. La imparcialitat no és no tenir ideologia, criteri o fins i tot prejudicis, sinó estar determinat a no deixar-se portar per ells.
- La figura del jutge Marchena ha estat controvertida. El coneix?
- Personalment, no. L'he escoltat en una jornada de formació. L'incident dels whatsapps d'un senador va ser lamentable. Però ha d'incomodar molt que s'associï un jutge amb una posició partidista. Si de cas, diria que això pot ser fins i tot una garantia. Ell més que ningú voldrà deixar clara la seva imparcialitat.
"Marchena, més que ningú, voldrà deixar clara la seva imparcialitat"
- La presència de Vox en el cas és una més de les anomalies del procés?
- No ho elevaria a la categoria d'"anomalia". No és tan important. Sincerament, crec que no serà més que una anècdota que subministrarà un parell de titulars. Poca cosa més.
- En cas de condemna, veu factible un indult?
- Tot condemnat és indultable. Per mi és tan absurd "prometre" un indult abans de la condemna com "autoprohibir-se" la facultat d'indult. L'indult no depèn del tipus de delicte comès, sinó de les circumstàncies personals del condemnat, i per tant, no es pot descartar d'antuvi. Tampoc es pot descartar un indult per raons polítiques. Imaginem, per exemple, que són condemnats i que demà una majoria política decidís fer possible el que els acusats volien forçar amb el procés: un referèndum pactat. No seria aquesta una molt raonable justificació per l'indult? És més, no seria insuportable celebrar aquest referèndum sense l'indult? És veritat que molt haurien de canviar les coses. Que lluny queda aquella amnistia que va arribar fins i tot a delictes de terrorisme, i que, no obstant, va ser imprescindible per tornar a començar.
- Creu que a la resta de l'Estat s'entén el que ha succeït a Catalunya?
- No, no s'entén, i per moltes raons. El component "nacionalista" es barreja amb el "republicà" dins del sobiranisme. Uns volen independència perquè volen ser un Estat a part; d'altres, perquè no els agrada com és l'estat espanyol. Són dues motivacions diferents que conflueixen conjunturalment. M'agradaria saber què passaria si Espanya fos capaç de reconèixer amb naturalitat el seu evident caràcter plurinacional, o si avancés en la lògica republicana (el rellevant no és la figura del cap de l'Estat sinó l'existència d'una "cort"), si realment els centres de poder es dispersessin.
"Alguns discursos independentistes despectius han alimentat un nacionalisme espanyol orgullós"
- I l'independentisme ha fet prou per ser entès?
- Bé, tampoc han contribuït a ser entesos determinats discursos simples des de l'independentisme. Hi ha discursos despectius envers el que és espanyol que alimenten un sentiment d'ofensa i el rebuig a un "supremacisme" que no existeix, però que es deixa estimar. L'ofensa genera una reacció d'orgull i alguns partits saben explotar de meravella aquest nacionalisme orgullós. Un problema preocupant és que en aquests moments estan obtenint rèdit electoral discursos molt matussers. A la resta d'Espanya, molts estem horroritzats amb la reacció de molta gent, i estem farts que la política giri al voltant d'aquest assumpte perquè ens fa més lletjos. Sincerament, tant de bo que uns i altres perdéssim una mica de memòria, perquè la memòria s'està carregant més del compte i no hi ha "relator" que la redueixi a problemes resolubles.