La notícia del diumenge va deixar de ser-ho dilluns. El cercle íntim del president Sánchez ha comprat aquesta idea, tantes vegades feta realitat, que una notícia ve a substituir una altra fins al punt de fer-la desaparèixer. Però el que potser no serà tan fàcil és evitar les raons que van produir la primera, amb poques paraules, la decisió que ha pres la gent de bascular des de posicions esquerranes a dretanes en molts municipis i comunitats autònomes d'Espanya. I no és una llei científica que això anunciï un canvi de govern a la Moncloa, perquè entre altres coses els números globals no són tan clars: tot i perdre els socialistes molt, són en realitat els comuns els que gairebé s’han fet un Ciutadans. Però les possibilitats que Feijóo sigui president del govern són avui més grans que ahir.

Tanmateix, el que des de molts punts de vista pot ser un revulsiu per a Espanya no és exactament el mateix, si parlem particularment de Catalunya. L'última vegada que el govern espanyol fou en mans del PP les notícies que des de casa nostra van arribar al món resultaven de tot menys tranquil·litzadores. En certs moments es va arribar a un punt de rauxa a Catalunya que a hores d'ara és difícil adjudicar la responsabilitat a una banda o altra. En psicologia social s'estudien aquesta mena de processos, però molt més difícil és determinar el seu concret origen, el Big Bang a partir del qual tot centrifuga: els pactes del Majestic, la majoria absoluta d’Aznar, la reforma estatutària, la creació de l'ANC, la sentència de l'Estatut, l'aplicació del 155... Per exemple, ara mateix hi ha qui diu que l'activisme independentista ha tornat a les casernes d'hivern, perquè va ser molt castigat per les mesures presses durant el govern de Rajoy i corroborades per un poder judicial del qual deien que aquells controlaven; altres diuen que ha estat perquè Pedro Sánchez els ha concedit els indults i ha domesticat ERC, mentre que uns tercers apunten al fet que l'economia i l'eix ideològic han pres protagonisme, mentre els decebuts amb la república dels 8 segons callen i esperen.

Crec que cap de les 3 permet per ella sola explicar el que passa, i que totes tenen una certa participació en el que hem viscut, però vista la reacció de Pere Aragonès i de dirigents de Junts entorn eventuals fronts o candidatures unitàries de cara a les eleccions generals, faria bé tothom en pensar de manera estratègica i oblidar les tàctiques que tant agraden el president Sánchez. Perquè el país no es pot permetre altres dies de fúria, com Barcelona no pot suportar un Ajuntament on torni a intervenir Colau.