Mossegar tard

Pere Aragonès s'ha multiplicat en les últimes setmanes. Des que els comuns van tombar els pressupostos i es va accelerar la convocatòria d'eleccions, el president de la Generalitat i candidat d'ERC a la reelecció ha tret del calaix qüestions nuclears de la legislatura. Va començar amb la proposta de finançament singular, encarregada al novembre, i ha continuat amb el referèndum acordat, que tenia pendent un informe de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern (IEA) també des de la tardor. Tot això hauria passat sense les eleccions? És probable que sí. El calendari utilitzat, però, indica que només les urgències electorals han fet sortir del calaix qüestions nuclears d'una legislatura presidida per la prudència.

Prudència per relacionar-se amb el PSOE, prudència a l'hora de referir-se al PSC -només des que s'han convocat les eleccions Aragonès s'atreveix a entrar al cos a cos amb Salvador Illa- i prudència a l'hora de prendre decisions polítiques rellevants. Només amb Junts s'ha mantingut un to alt de confrontació durant tota la legislatura, fins i tot quan compartien Govern. És cert, en tot cas, que el context electoral obliga el president a ser més àcid amb Carles Puigdemont, de qui aquest dijous -a SER Catalunya- ha dit que busca una "restitució personal". A les files republicanes acostumen a dir que no aniran a roda del candidat de Junts, però la competència és inevitable. De fet, l'aparició de Puigdemont -així ho determinen al seu partit- ha servit als exsocis per veure's per sobre d'ERC i reduir la distància amb els socialistes.

Què vol dir que Aragonès s'estigui multiplicant i que estigui parlant ara amb intensitat del finançament singular i del referèndum acordat? S'explica perquè treure ara aquestes carpetes, amb la vista posada en el 12-M, n'augmenta l'efectivitat. També indica, però, que s'ha desaprofitat la presidència de la Generalitat per agafar aquestes banderes de manera concreta. No és el mateix parlar del finançament en genèric que presentar un model concret que estipula una relació bilateral amb l'Estat a l'estil del País Basc i de Navarra. I no és el mateix parlar del referèndum acordat que fer-ho amb una pregunta concreta i una via constitucional adequada a través d'un informe amb garanties legals. No n'hi ha prou amb disposar de la certesa que es té raó en els plantejaments: cal concretar-los, fer-los plausibles i, per tant, creïbles.

En aquesta campanya, que serà l'enèsim duel entre Puigdemont i Oriol Junqueras, ERC té la dificultat afegida de contraposar fets i gestió amb el component d'il·lusió que destil·la el líder de Junts en les seves aparicions. El principal temor dels republicans és que, després d'anys treballant un gir estratègic "realista", d'assumir el Govern en solitari l'últim any i mig i de gaudir de la potència que atorga la presidència, existeixi el risc de quedar per sota de Puigdemont, sobretot ara que Junts ha fet exactament el mateix gir que ells i contribueix a l'estabilitat de Pedro Sánchez a Madrid. Per que pot passar, això? Perquè ERC s'ha explicat malament? Perquè ha faltat més detall pràctic en el gir? Perquè Aragonès s'ha quedat en terra de ningú entre la gestió autonòmica i l'horitzó de futur? Perquè existeixen complexos en el subconscient?

El cas dels indults és el que dona resposta a totes aquestes preguntes. Negociats amb secretisme -necessari per la delicadesa de la qüestió- en el primer estadi de la desjudicialització, ERC va esperar-se dos anys a explicar que havien estat fruit de múltiples converses amb el PSOE. Aragonès hauria pogut ser el president dels indults i de l'amnistia, però de la primera carpeta no n'ha volgut presumir fins al cap d'anys i, de la segona, veurà com el triomfador és Puigdemont, perquè si pot tornar és gràcies a la desjudicialització definitiva. ERC, si passa això, haurà obert el camí -la metàfora del trencagels que sempre declina Junqueras-, però els fruits se'ls haurà endut un altre dels aspirants. Un aspirant, a banda, que si queda per sobre a les eleccions del 12-M exigirà que se l'investeixi com a president de la Generalitat.

I què faran els republicans, si es produeix aquest escenari: dir-li que no a Puigdemont i optar per bastir un tripartit amb el PSC -a qui ERC atribueix el paper de delegat de la Moncloa- i els comuns, que són els que van tombar els últims pressupostos? O tornar a pactar amb Junts, sabent que les relacions estan corcades i que la fórmula de Govern compartit està esgotada? Aquesta última incògnita, a banda, implica dues coses: que hi hagi majoria independentista, i que la CUP vulgui participar-hi. Potser no hi hauria hagut cap canvi substancial en com ha anat la legislatura, però Aragonès arribaria amb més possibilitats de repetir si hagués mossegat abans.