L'episodi de Terrassa demostra que Pere Navarro té molt interioritzat psicològicament que la seva proposta ideològica és clarament minoritària dins la societat catalana. Simbòlicament, el PSC es va arrenglerar en el front espanyolista amb la fotografia del passat 6 de desembre, quan va brindar amb Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera per la Constitució del 78 i, posteriorment, ha anat coordinant la seva acció política de forma cada cop més estreta amb el nacionalisme espanyol més clàssic. La confirmació definitiva va ser l'assistència de dos diputats del PSC a l'acte espanyolista del teatre Victòria, juntament amb dirigents destacats de Ciutadans, PP, Vox i UPyD.

Qualsevol persona que hagués estat alcalde d'una gran ciutat durant una dècada pensaria en això com a primera opció quan una ciutadana alterada l'insulta. Navarro no. Ell dóna a entendre que l'agressora era una independentista exaltada, quan no hi ha cap dels testimonis que justifiqui aquesta percepció per enlloc. És Navarro qui dóna tota la importància a la hipòtesi que la motivació de l'agressora tingui relació amb el procés polític.

Rebutjant la consulta, a l'espanyolisme només li queda caracteritzar-se com una minoria oprimida i vulnerable. La plantofada va ser trista, però més trist encara és que la converteixin en argument.