El catalanisme polític està davant del pare de tots els ridículs. La mateixa nit que es va conèixer el resultat de les eleccions tothom va donar per descomptat que el pacte entre CiU i ERC era obvi i inevitable. Així ho van escriure els mitjans internacionals i a aquesta mateixa conclusió van arribar els centenars de milers de persones que, a més de manifestar-se la Diada, van donar suport a les dues forces majoritàries del sobiranisme. Només es dubtava del pacte a Madrid. Però, bah, ja se n'adonarien de la realitat. 

Doncs no. Han passat tres setmanes senceres i la cara grotesca del catalanisme torna a treure el nas. CiU i ERC desconfien absolutament els uns dels altres, fins al punt que a banda i banda no es creuen que l'altre vulgui una altra cosa que perjudicar-los. La marea humana que va inundar Barcelona l'11-S haurà votat als uns, als altres o als de més enllà, però aquell dia tothom tenia clar que -aquesta vegada sí- tindria un mandat clar sobre els diputats del Parlament... I potser no.

I és curiós perquè CiU ha pactat de tot i força amb tothom. Per posar només un parell d'exemples: Jordi Pujol va ser investit pel PP el 1999 a canvi de la molt patriòtica missió de no modificar l'Estatut i, a més, un dels membres del Tribunal Constitucional que va col·laborar activament a destrossar l'Estatut, Eugeni Gay, era resultat d'un pacte a tres bandes entre PSOE, PP i CiU. Això, sense comptar l'escena vergonyosa de Mas acordant amb Zapatero un Estatut cada cop més dissortat. En fi, tot molt bonic

I què dir d'ERC? Els catalans vam votar un dimecres i el mateix diumenge José Montilla ja era president. Dues setmanes més tard, Joan Puigcercós havia hissat la bandera espanyola a Governació, un producte tèxtil que va onejar quatre anys llargs entre la pluja fina i el patriotisme social. Això, sense tenir en compte aquells 3.855 milions d'euros que ERC va pactar amb el PSOE en un cap de setmana que més val no recordar. Tot plegat, un pèl per sota de la independència, pel que recordo.

En definitiva, aquesta societat no ha delegat el seu vot per ser ridiculitzada internacionalment. Cal exercir el dret a l'autodeterminació tan aviat com sigui possible i això és una obligació de CiU i ERC, dos partits que, aparentment, són capaços de pactar amb tothom menys recíprocament. Doncs bé, ha arribat l'hora de fer Política i aquest país no tolerarà que s'amaguin mentre ressonen les riallades a Madrid. CiU i ERC també són substituïbles.