El catalanisme polític està davant del pare de tots els ridículs. La mateixa nit que es va conèixer el resultat de les eleccions tothom va donar per descomptat que el pacte entre CiU i ERC era obvi i inevitable. Així ho van escriure els mitjans internacionals i a aquesta mateixa conclusió van arribar els centenars de milers de persones que, a més de manifestar-se la Diada, van donar suport a les dues forces majoritàries del sobiranisme. Només es dubtava del pacte a Madrid. Però, bah, ja se n'adonarien de la realitat.
Doncs no. Han passat tres setmanes senceres i la cara grotesca del catalanisme torna a treure el nas. CiU i ERC desconfien absolutament els uns dels altres, fins al punt que a banda i banda no es creuen que l'altre vulgui una altra cosa que perjudicar-los. La marea humana que va inundar Barcelona l'11-S haurà votat als uns, als altres o als de més enllà, però aquell dia tothom tenia clar que -aquesta vegada sí- tindria un mandat clar sobre els diputats del Parlament... I potser no.
I és curiós perquè CiU ha pactat de tot i força amb tothom. Per posar només un parell d'exemples: Jordi Pujol va ser investit pel PP el 1999 a canvi de la molt patriòtica missió de no modificar l'Estatut i, a més, un dels membres del Tribunal Constitucional que va col·laborar activament a destrossar l'Estatut, Eugeni Gay, era resultat d'un pacte a tres bandes entre PSOE, PP i CiU. Això, sense comptar l'escena vergonyosa de Mas acordant amb Zapatero un Estatut cada cop més dissortat. En fi, tot molt bonic
I què dir d'ERC? Els catalans vam votar un dimecres i el mateix diumenge José Montilla ja era president. Dues setmanes més tard, Joan Puigcercós havia hissat la bandera espanyola a Governació, un producte tèxtil que va onejar quatre anys llargs entre la pluja fina i el patriotisme social. Això, sense tenir en compte aquells 3.855 milions d'euros que ERC va pactar amb el PSOE en un cap de setmana que més val no recordar. Tot plegat, un pèl per sota de la independència, pel que recordo.
En definitiva, aquesta societat no ha delegat el seu vot per ser ridiculitzada internacionalment. Cal exercir el dret a l'autodeterminació tan aviat com sigui possible i això és una obligació de CiU i ERC, dos partits que, aparentment, són capaços de pactar amb tothom menys recíprocament. Doncs bé, ha arribat l'hora de fer Política i aquest país no tolerarà que s'amaguin mentre ressonen les riallades a Madrid. CiU i ERC també són substituïbles.
ARA A PORTADA
-
Política ERC situa el 29-N com el primer pas per guanyar la Generalitat: «El PSC no té projecte de país» Lluís Girona Boffi
-
Política Últim esforç de Junts per aguantar el 29-N: «O votes Espanya, o votes Catalunya» Oriol March
-
Política Pujol i Mas insuflen ànims a la campanya de Junts: «Hem de passar a l'ofensiva i no tenir por» Oriol March
-
Política El PSC es mobilitza pel tercer diputat a Girona per preservar l'aliança amb Sánchez per l'habitatge Bernat Surroca Albet
-
Política Majoria folgada PP-Vox i Sánchez resisteix gràcies al naufragi de Colau, segons una enquesta de «La Vanguardia» Oriol March
Publicat el
16 de desembre de 2012 a
les 22:59
Et pot interessar
-
Política La vella guàrdia surt al rescat de Pedro Sánchez i pressiona Felipe González: «El PSOE et deu molt, però tu li deus més al PSOE»
-
Política
Rufián i Junqueras s'arromanguen pel segon escó tarragoní: «Junts i Comuns no tindran diputat»
-
Política
Els gran reserva del periodisme polític, entre un Feijóo «tutelat» i un Sánchez «deslegitimat»
-
Política
El govern espanyol fixa multes de fins a 60 milions per als centres de dades que incompleixin la normativa
-
Política El foc d'encenalls no pot amb les tendències de fons del 29-N
-
Política
Votaré, però carregat d’inquietud
