Fa molts anys, massa anys, un pedagog -un histriònic amb títol- em renyava perquè jo llegia les aventures d'en Tintín. Assegurava que llegir les historietes del reporter era de "dretes", i d'altres adjectius que fregaven l'escàndol. Llavors vaig sospitar que aquest país feia les primeres passes cap a la decadència. I els anys, poc o molt, m'han donat la raó.

Han passat gairebé trenta anys i, per tant, han canviat moltes coses. Avui dia no es fuma enlloc i els veïns fiscalitzen amb desfici si llences el paper de cuina tacat d'oli al contenidor adient. Avui dia, els homes fets i drets vesteixen amb pantalons curts i juguen amb una versió sofisticada dels clàssics "marcianitos". Avui dia, tenim formatge de règim, donuts de maduixa i donners que ens treuen de passar-la magra una nit quan a la nevera només hi viuen, amortallats, glaçons de fa tres mesos. Avui dia, la gent diu les mateixes ximpleries però acompanyades d'un hashtag i els empleats de les caixes van al gimnàs.  

Ara bé, en trenta anys perviuen coses que no han canviat. Coses importants: els pallassos no fan riure; els guàrdies urbans barcelonins parlen en castellà; ens enreden amb suposats pactes fiscals i continuen tocant allò que no sona amb el català. I a més, continuem essent un país obvi.

Però a la vista del que ha passat aquesta setmana hem superat una nova fase. Feblesa en la resposta als atacs i haver de suportar una colla de mariatxis obnubilats que veneren el nou referent de la societat catalana que, de cop, sembla que hagi descobert la sopa d'all. I a sobre, li pengen una medalla. Ara, a més de ser un país obvi, som un país d'obvis i de mesells. Sort que encara queda gent decent que tanca els ulls quan es posa un supositori.