Puigcercós no és Eugenio. Foto: QS/NDEl poder intel·lectual d'un home es mesura per l'humor que és capaç d'utilitzar. Això ho afirmava Friedrich Nietzsche, un home intel·ligent i, pel que he pogut saber, poc aficionat al parxís. Cosa, per altra banda, gens estranya entre els filòsofs alemanys. Però si bé els filòsofs alemanys no es deliren per jugar al parxís, els polítics catalans deliren per explicar acudits?
Vagi per endavant que la collonada de l'humor català no existeix. Som gent prosaica, calvinista, aviciada i fills de la misèria de muntanya. Per tant, llevat d'honroses excepcions que ens parodien amb obstinada mala llet, la ironia no és el nostre fort. Ben mirat, no tenim cap gràcia. Som el país del diminutiu, el llonguet, el tortellet i la banyeta. Fins i tot, el circ català converteix l'humor en una insípida melangia amb tocs de moralina. Si la ironia fos una ensenya catalana els hi ben asseguro que el periodista Josep Maria Planes no hagués aparegut crivellat a trets pels anarquistes a l'Arrabassada de Barcelona o els batuts Okey no haguessin dilapidat milions patrocinant el “Filiprim”.
He preguntat als altres companys de redacció que segueixen la campanya dels altres partits si els seus candidats expliquen acudits. No només m'han mirat sorpresos i sinó que m'han mirat de fit a fit intentant respondre internament la pregunta: "Aquest paio és gilipolles o què?". Educats, bons minyons i comprensius m'han dit un evident: "No diguis ximpleries". Així que hauré de parlar del candidat que em toca seguir, Joan Puigcercós, el Manelic d'ERC.
Puigcercós és de Ripoll, rabassaire, amb mala llet i amb tocs d'entranyable ruralisme. Té moltes virtuts, de debò, fins i tot, virtuts encomiables. És expressiu, sicilià en les maneres, rabiüt i sovint regala una simpatia graciosa i trapella. Però, explicar acudits no és el seu punt fort. D'entrada sempre que n'explica un, acaba amb el famós "eh?". Un costum que trenca el minso erotisme del seu humor.
En segon terme no té un gran repertori. No sé si gràcies a Déu o és que els seus guionistes de campanya tampoc són "l'alegria de la huerta". Xavier Vendrell no és Grouxo Marx i el cap de comunicació de la seva campanya és un tal Ignasi Llorente, que més que comunicador recorda un disciplinat empleat de Caixa Manresa. Sempre que el veig li demanaria el saldo del compte i li faria un ingrés a la llibreta dels meus nebots. Ell, educat, em regalaria un calendari amb fotos de pagesos i muntanyes nevades i un bolígraf que dormiria el son dels justos a la llauna de sobretaula de la redacció.
Però anem per feina. Puigcercós explica fins a l'avorriment dos acudits. Un: "Quan en Montilla diu que anirà a Madrid a recuperar l'Estatut està explicant un 'xist'". Cada cop que el fa ha de riure ell primer perquè el públic militant s'adoni que ha explicat un acudit. Llavors el públic somriu sorneguerament a la búlgara. Frustrant. Segon: "Sabeu per què a Madrid ningú passa per l'autopista? Perquè no hi ha catalans". El públic riu obertament. S'adonen? Ens en fotem d'un dels greuges més escandalosos de l'Europa civilitzada quan nosaltres som les víctimes. Ai si Eugenio aixequés el cap, segurament sentenciaria que "al capdavall, tot, tot i tot, no és una publicitat d'assegurances, sinó un acudit".
