Una de les característiques que criden més l'atenció del moviment dels indignats és la seva escrupolosa anacionalitat. Aparentment, no semblen d'enlloc. De fet, llegint la seva documentació o les pancartes que porten podrien estar-se queixant perfectament des de qualsevol punt entre la Puerta del Sol i l'Acròpolis..

Objectivament, ignorar condicionants com l'espoli fiscal de l'Estat els converteix en un agent espanyolitzador, però no exactament espanyolista. M'explico. A l'hora de la veritat, els indignats actuen, estrictament, com si Catalunya fos un estat. Expressen reivindicacions als polítics catalans com si ells tinguessin la facultat de prendre les decisions demandades. Assetgen el Parlament de Catalunya com si es tractés, veritablement, d'una cambra legislativa on es produeixen debats sobirans. I, finalment, s'enfronten als Mossos com ho fan els estudiants de qualsevol país del món amb la policia que els pertoca.

Les imatges del setge al Parlament són molt negatives per a la imatge exterior de Catalunya, d'acord. Però fixen aquest país com a subjecte polític; amb un president, un Parlament i uns revoltats que, enfrontant-s'hi, els fan visibles com a realitat institucional als mitjans de comunicació internacionals.

Per una vegada, Espanya no ha existit, no s'ha vist. I la revolta -amb autodeterminació o sense- ha estat únicament catalana.