En la història del comunisme als Països Catalans, sovint es produeix una confusió entre formacions polítiques marxistes i catalanes que van compartir les mateixes sigles, PCC, però no pas el mateix projecte polític i ideològic i ni tan sols la mateixa època. Es tracta d’una banda del Partit Comunista Català, fundat el 1928 i amb Jordi Arquer com a figura més rellevant, i del Partit Comunista de Catalunya, nascut el 1932 i filial catalana del PCE, on militaren Ramon Casanelles, Antoni Sesé i Pere Ardiaca. Aquest darrer, a més, el trobem més endavant en un altre PCC, el Partit dels Comunistes de Catalunya, nascut el 1982 com a escissió del PSUC. I, encara, nou anys abans, el 1973, de Brussel·les estant, uns quants membres de l’independentista Front d’Alliberament Català (FAC), advocaven per la creació d’un Partit Comunista de Catalunya, un altre PCC, doncs.
La creació de la Internacional Comunista (IC), o III Internacional, a Moscou el març de 1919, comportà al nostre país tres adhesions que no van tenir cap traducció pràctica. D’una banda la del Partit Republicà Català de F. Layret, L. Companys i G. Alomar, el setembre de 1920 i, dos mesos després, la de la CNT, que participà en el congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja, també a la capital russa, amb J. Maurín i A. Nin, entre altres delegats. La tardor de 1921, el grup figuerenc Renovació social, de Martí Vilanova, feu públic el seu posicionament probolxevic. Llavors existien alguns nuclis minúsculs de seguidors comunistes al Principat, l’activitat dels quals es reduïa gairebé en exclusiva a la difusió del periòdic del PCE El Comunista. És el cas del grup socialista barceloní partidari de l’ingrés del PSOE a la IC, del nucli reusenc encapçalat pel falsetà Josep Banqué i de militants aïllats d’Amposta, Mataró i Olot. I, entre 1921 i 1923, existí l’Agrupació Comunista de Palma, a Mallorca, amb el periòdic El Comunista Balear.
En realitat, el primer grup comunista organitzat, el 1923, és la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB), alimentada bàsicament amb quadres procedents de l’anarco-sindicalisme, sota la direcció del franjolí Joaquim Maurín, mentre el vendrellenc Andreu Nin treballava a Moscou a la IC. Si bé vinculada formalment al PCE, la FCCB sempre va mantenir-se’n distant ja que la seva cultura política, de tradició federalista i vinculada a la realitat del país, es trobava molt lluny del centralisme i el burocratisme del comunisme espanyol amb el qual xocava constantment i a qui anomenaven “el partido” amb to mofeta. La FCCB tenia el periòdic La Batalla com a òrgan de l’organització.
D’altra banda, els lligams entre catalanisme i socialisme ja venien de lluny, promoguts, sobretot, pel Dr. Martí i Julià al capdavant de la Unió Catalanista, de manera que, amb la dispersió de membres d’Estat Català després dels Fets de Prats de Molló, no foren pocs els que hi van prendre part activament, o que col·laboraren amb aquell complot politicomilitar, que van ser seduïts per la revolució soviètica i per les notícies de to idíl·lic que arribaven de l'URSS, on semblava que la qüestió de les nacionalitats, tan diverses en aquell vast territori, havia quedat resolta amb la implantació del comunisme real.
Però els precedents d’una formació comunista catalana independent cal cercar-los en els Cercles d’Estudis Marxistes (CEM), creats a les acaballes de 1926, a redós de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, per Jordi Arquer, Amadeu Bernadó i Domènec Ramon, tots tres independentistes. Ja el 1919, Bernadó havia promogut la Joventut Socialista La Renaixença i previst l’aparició del periòdic Catalunya Roja, grup que tenia una senyera pròpia amb un triangle vermell i un estel blanc i que cantava Els Segadors i La Internacional en els seus actes. Els CEM van estendre’s primer pels diferents barris barcelonins per fer aviat el salt a Lleida, de la mà del ferroviari independentista Joan Farré Gassó, que havia participat en els Fets de Prats de Molló. De seguida se’n crearen nuclis a Figueres, Sitges, Balaguer, Montblanc i Valls.
Els creadors dels CEM col·laboraren al setmanari L’Opinió per difondre el seu projecte i, constatada la negativa de Maurín a separar-se del PCE, des del seu exili a París, es llançaren a la creació del Partit Comunista Català, l’1 de novembre de 1928, amb una declaració de principis redactada per Arquer, llavors un jove de 21 anys. La constitució va tenir lloc a Lleida, en un magatzem de material ferroviari, en plena dictadura de Primo de Rivera. Com sempre ha estat tradicional davant d’actes de sobirania que no siguin espanyols, el PCE titllà els membres de la nova formació de “petits burgesos” i “nacionalistes”. A partir de llavors, doncs, coexistiren dues formacions comunistes a Catalunya: la FCCB i el PCC.
El nou PCC naixia amb una militància propera als 300 membres, mentre que el PCE en tenia vora 800 a tot l’Estat i no gaire més d’un centenar al Principat i a les Balears. Amb una mitjana d’edat entorn dels 25 anys, els militants del PCC procedien d’Estat Català, de la FCCB i de l’anarco-sindicalisme. Al costat d’una actitud acrítica amb la IC, i un gran desconeixement del que ocorria a l'URSS, el PCC tenia Francesc Layret i Salvador Seguí com a referents propis fonamentals i, de cara a l’exterior, es referien a la nova formació com a Partit Polític Obrer, el qual esdevingué aviat “Partit Polític Obrer i Pagès”, evitant l’ús del qualificatiu “comunista” per evitar-ne la repressió.
Els Cercles d’Estudis Marxistes es convertiren en nuclis locals del PCC i se’n crearen de nous, de manera que, amb una presència desigual, es trobava a Barcelona, Lleida, Sabadell, Sitges, Balaguer, Manresa, Tarragona, Valls, El Vendrell, Igualada, Mataró, Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Reus, Olot, Granollers, Banyoles, les Borges Blanques i Montblanc. La nova formació comptava amb un periòdic propi, evolució de la revista L’Andreuenc, a partir del 19 d’abril de 1930, de nom Treball, setmanari dirigit per A. Bernadó si bé amb la majoria de textos obra d’Arquer, primera publicació comunista íntegrament en llengua catalana. S’imprimia a la Tipografia Cosmos, propietat de Martí Barrera, amb una tirada inicial de 1.500 exemplars i començà també una col·lecció de textos polítics amb el mateix nom de “Treball”.
Alhora, disposava de La Señal, quinzenal oficiós en castellà, que, de Lleida estant, promovia la ideologia comunista a l’interior del Sindicato Nacional Ferroviario. El seu referent sindical era la CNT i en el sector agrari la Unió de Rabassaires. Pel que fa a l’àmbit estudiantil, el PCC tindrà influència a l’organització Esquerra Universitària, nascuda també el 1928, mitjançant els seus militants Llibert Estartús i Jordi Pinyol. La detenció de Jordi Arquer el juny de 1930, per insults a la monarquia, i el seu empresonament a la Model, on coincidí amb Joaquim Maurín, fou providencial per accelerar el procés d’aproximació entre el PCC i la FCCB que culminà, a Terrassa, l’1 de març de 1931, amb la fusió de tots dos grups i el naixement del Bloc Obrer i Camaperol, al qual el PCC aportà 500 militants i 200 la FCCB. Però no tots prengueren aquest camí, ja que el grup anomenat Treball-tendència, amb A. Bernadó, D. Ramon i Pere Aznar, evolucionà cap al futur Partit Català Proletari de Jaume Compte.
Si bé bona part dels militants del PCC eren independentistes i alguns havien pres part en els fets de Prats de Molló, el partit mai no se’n va definir i defensava el dret a l’autodeterminació com un dels punts centrals del seu ideari i l’objectiu d’una Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques. Va ser un partit de gent treballadora, sobretot del sector mercantil i la indústria, del transport (ferrocarril i ports) i del món pagès. Noms com Abelard Tona, Miquel Ferrer, Jaume Miravitlles, Josep Soler Vidal, Tomàs Pàmies, Joan B. Xuriguera, Joan Sales, Núria Folch, Víctor Colomer, Narcís Molins i Fàbregas, Daniel Domingo Montserrat, Martí Vilanova, Hèctor Gally o Pau Padró, tots ells del PCC, ja formen part de la història política de Catalunya i, amb els anys, es trobaran enfrontats des del POUM o des del PSUC, en una lluita irreconciliable.
Per a saber-ne més: Ni Madrid ni Moscou. El Partit Comunista Català (1926-1930), Ignasi Bea Seguí, Tigre de paper, Manresa, 2025.
